Si algú passa per Nova York, potser es planteja d’anar al teatre a Broadway. En aquest cas, fóra bo que s’abstingués si és diabètic: les obres són tan ensucrades que la visita pot acabar amb una pujada de glucosa de conseqüències fatals. Fins i tot si provem de veure una obra que, de bell antuvi, sembli més compromesa (Els Miserables, posem per cas), no ens n’estalviarem una bona ració, de sucre. Tot sembla acceptable amb tal d’aconseguir el happy end: jo vaig arribar a pensar que hi hauria un “cameo” del Mickey Mouse. Suposo que l’explicació rau en què els productors coneixen prou bé els espectadors com per donar–los allò que volen. És allò del teatre lopesc, que cal escriure paraules nècies si s’ha d’acontentar tothom (“en necio le hablo para darle gusto”).
Abans d’entrar–hi, però, caldrà fer–se amb una entrada. Encara que els preus són abusius (a meitat de preu, si es fa cua a Times Square, valen uns 48€ o 8000 pessetones de les d’abans), les obres principals sempre tenen públic. Un dia tan poc propici pels esbargiments teatrals com un dimarts, el teatre estava ple com un ou. Jo m’esperava un pati de butaques a mig aforament, com al Liceu de tots el dia en què Rosa d’Espanya va actuar a Eurovisió, i no. Així que a NY no és tan fàcil canviar–se a una localitat millor.
Quant al local, malgrat el seu nom aristocràtic (Imperial Theatre), no havia estat reformat en una pila d’anys, hem de suposar que a resultes de l’èxit estrepitós i ininterromput de Les Miz. La moqueta, que uneix més que l’idioma als pobles anglosaxons, no era un prodigi de netedat. Les butaques eren petites i incòmodes. Els llums emetien una claror com la que es veu a les pel·lícules a una ciutat en guerra entre bombardeig i bombardeig. Per cert, que tenien una funció molt concreta: anunciar la fi de l’entreacte. En comptes de la veu engolida que al Liceu de tots avisa en tres idiomes de la fi imminent de la pausa, allà la llum comença a fer pampallugues i els homes que han anat a alleugerir la bufeta se sacsegen les tites a corre–cuita i es precipiten al refugi antiaeri de les butaques.
El que potser em va agradar més va ser veure el fossat de l’orquestra: estava ple de coixins, revistes de mots encreuats, perxes, gomes de pollastre, fotos de la família i fins i tot un ventilador. I és que la informalitat dels americans pot resultar, a vegades, molt acollidora. Quan a Londres, treballant de cambrer, trobava un americà, es notava: no duia corbata, t’allargava la mà per posar–se el plat a taula i somreia. Així que li arribaves a perdonar que et demanés una cosa tan simple com una ampolla d’aigua amb un “a borel of wora” que no hi havia qui l’entengués.
Per si algú té la curiosa mania de començar a llegir els articles pel final (com servidor de vostès), fem un resum de l’anterior. Primer, que el teatre de Broadway només és apte per aquells a qui els agradi que les coses acaben com Déu mana (és a dir, bé). La segona, que val un ronyó i que hi va molta gent. La tercera, que els teatres estan bastant trinxats. La quarta, que el violinista és capaç de tocar una melodia plena de sentiment en companyia del seu osset de peluix. Com diria un comediant, tot plegat “molta merda”.
[Escrit l’11.9.2002]
