L’històric dimecres 9 d’abril de 2003 em disposava a l’exercici masoquista (d’altra banda, tan propi dels seguidors del Barça) de veure els gols que el Madrid li havia endossat al Manchester i, quan engego la televisió, em trobo que fan un monogràfic sobre estàtues. Era un publirreportatge de les tropes anglo–americanes, va durar aproximadament dues hores (de les 15:20 a les 17:10, a la Primera, la de tots) i va tenir moments ensopits i moments més entretinguts.
Davant de l’Hotel Palestina, el que hostatjava els periodistes no "enllitats", hi havia al voltant d’una estàtua de Sadam un embolic de vodevil. Primer de tot, algú li passa una corda al voltant del coll. Després s’hi enfilen quatre paios. Llavors baixen perquè veuen que allà dalt no hi fan res. Llavors un forçut de circ, amb samarreta imperi i bigoti, agafa un mall i comença a donar cops a la base del monument. Ell se la vol carregar tot sol, però quan ja li ha etzibat unes bones martellades i comprova els magres resultats, s’adona que més val que sigui generós i no vulgui endur–se tota la glòria. Quan tots plegats van veure que havien de canviar d’estratègia, uns cinc minuts de martellades després, a penes si n’havien esgarrapat un metre de superfície no gaire fonda de la base.
Hi havia unes 100–150 persones (no tenim dades de la Delegació del Govern, que en això de les xifres tenen la mà trencada) i algú va pensar que els americans podrien posar-hi el fil a l’agulla, així que els més agosarats s’aproparen als tancs. Una de les locutores va parlar de la possibilitat de fer servir un RPG, un míssil antitancs per enderrocar la imatge. Fou aleshores que es va produir un problema de comunicació que podia haver estat fatal: l’olfacte periodístic d’Ana Blanco li deia que havien d’estar pendents de l’estàtua; mentrestant, Ana Rodicio, l’enviada especial, parlava de minúcies com ara la situació humanitària o un altre retrat de Sadam que algú cremava al mateix Hotel Palestina. Per sort, la susdita estàtua de Sadam resistí mentre la xerrameca de la Niña Rodicio (Pérez-Reverte dixit) continuava.
Llavors, un maremàgnum de metàfores: un iraquià s’enfila de nou a l’estàtua i li venta un cop amb la sabatilla. L’estàtua resisteix. Lliguen la corda iraquiana a un cable d’acer americà. Els periodistes pugen al blindat per prendre’n fotos de ben a prop. Un altre blindat reparteix caramels. L’estàtua no cau. Els americans es fan els amos de la situació: canvien el cable per una cadena més gruixuda i engeguen la corda. Ho ha fet un soldat americà fill de pares xinesos (coses de la globalització). De passada, tapa el rostre del sàtrapa amb les barres i estrelles de la insígnia ianqui. Xiulada. La tapa amb la bandera iraquiana. Aplaudiments. Diuen que ara obtindrà una beca fàcilment en alguna universitat que abans l’hi negava. Tiben. Cau l’estàtua: fi del show.
Per cert, que els gols del Madrid van estar prou bé. Crec que si segueixen fitxant els que el Barça no vol (Figo i Ronaldo) poden arribar a tenir un bon equip.
