Quan va morir Paul Newman i va arribar el moment de biografiar-lo apressadament a la premsa, un dels trets que més es va destacar de la personalitat de l’actor va ser la fidelitat a la seva segona esposa, la també actriu Joanne Woodward. De ben segur que molta gent es va sentir decebuda. Podia un galant de Hollywood, i no un galant qualsevol, sinó el propietari dels ulls blaus més torbadors del cinema, ser fidel a la seva dona? Quin calçasses! Però Newman ho havia explicat planerament en una entrevista: “Per què he d’anar a buscar una hamburguesa quan a casa hi tinc un bon bistec?” Paradoxalment, doncs, un dels actors encarregats de fer volar coloms a la pantalla perquè les dones s’imaginessin unes vides diferents a les seves, lliures i emocionants, era a la vida privada d’un convencionalisme atroç.
El camí de vegades fa més giragonses, però resulta que actors com ara Johnny Depp –segueixo amb el gremi perquè els canvis de lloc continus semblen fomentar la infidelitat– també han arribat al cap del carrer. Després d’acumular quantes relacions va poder, de flirtejar amb l’alcohol i les drogues (el malaguanyat River Phoenix va morir a les portes del Viper Club, propietat de Depp), va conèixer la cantant Vanessa Paradise, la carrera musical de la qual es va aturar en sec, tot sigui dit, s’hi va ajuntar, hi va tenir dues criatures i… fi de la història –si més no, de moment–. En altres paraules: la cerca de la felicitat per acumulació acaba transformant-se en un procés de garbellament, de decantació.
Un article recent de Bibiana Ballbé, presentadora del programa Silenci? del Canal 33, resumia molt bé un dels problemes de la nostra època (postmodernitat o postpostmodernitat o postpostpostmodernitat), o potser de totes les èpoques: la manca de constància. És més fàcil començar una cosa nova que perseverar en la millora del que ja es té entre mans. La fugida cap endavant és més atractiva que la millora del present. Tal vegada es tracta d’una relectura de l’actitud romàntica que expressen tan bellament el versos de Keats: “Les melodies que hem sentit són dolces, però aquelles que encara no hem sentit / ho són encara més.” La mediocre cristal·lització del present no pot competir amb la capacitat de seducció del futur, sempre gasós. (Per cert, que la seducció de l’esperança forma part del conglomerat de factors que han dut Obama a l’èxit en la cursa cap a la presidència dels EUA, juntament amb una capacitat oratòria fora mida, l’habilitat per generar eslògans, el domini de l’escena, l’atracció de petites donacions i l’ús de les noves tecnologies.)
Des d’un punt de vista socioeconòmic, i el seu article és anterior a la vinguda de la crisi més bèstia de totes del crisis que es fan i es desfan, Hèctor López Bofill subratllava el lligam entre la disbauxa emocional, la manca de control en la gestió de les emocions, i la situació d’eufòria econòmica viscuda els darrers anys –eufòria basada en la capacitat de despesa del que no es té, allò que eufemísticament es coneix com a capacitat d’obtenir crèdit–. Hi ha hagut barra lliure per a separacions, divorcis i tota mena d’experimentació afectiva i/o sexual mentre l’economia ho ha permès. Amb l’economia en recessió, i amb el fantasma de la deflació recorrent Europa i la resta del món, però, es torna en massa a patrons de comportament personal més raonables. Hi ha qui reconsidera trencar peres pels problemes d’ordre econòmic que comporta, i no és el primer ni la primera que se separen i han de seguir vivint sota un mateix sostre. Ja ho va dir sant Ignasi: “En època de desolació, no feu mudança.” En suma: que per por o convicció es torna a valorar el bistec i es rebutja amb una ganyota de fàstic la carn massa agradosa de les hamburgueses.
