Un llicenciat en filologia. En realitat, no és gaire adequat parlar d’enlairament de la bandera catalana per a l’acte que té lloc a Martorell cada 11 de setembre. Si enlairar vol dir “alçar enlaire” i enlaire significa “a una distància més o menys gran de terra, amunt dins l’aire”, la senyera queda dalt d’una muntanya, però tocant a terra. Per això, és més adequat parlar de desplegament de la bandera.
Un periodista. El proppassat dia 11 de setembre, en ocasió de la Diada nacional de Catalunya, la Secció Sardanista de Martorell va tornar a organitzar a la muntanya de les Torretes el desplegament de la senyera, del qual enguany va complir-se la 32a edició. La concentració va tenir lloc a les 8.15 a la plaça de la Vila, on es va plegar l’oriflama i des d’on unes 300 persones van encaminar-se cap a la falda de la muntanya. Passat el torrent de Rosanes, els assistents van enfilar-se pels camins que condueixen cap al talús costerut, net d’esbarzers i matolls, on es va lligar una quadribarrada de 50×14,75 metres.
Un historiador. Els diners per a la bandera actual es va obtenir per subscripció popular durant l’època de l’alcalde Flores, que estimulà localment la recuperació de la commemoració. Abans hi havia hagut una altra tela de dimensions inferiors, d’uns 25 metres de llarg. En Ferran Porta i Calafí, soci número 1 de la Secció Sardanista de Martorell (dita “d’El Progrés” fins a 2008), té dedicat al lloc on es desplega la bandera un pi de 32 anys d’edat, anomenat el Pi d’en Ferran Porta. Una placa enganxada a l’arbre n’és testimoni mentre els brètols la respectin. Cal ressenyar que a les primeres edicions del desplegament de la bandera hi havien participat prop de 600 persones i que la participació ha minvat progressivament.
Un periodista d’Antena 3. La tragèdia va estar a punt de produir-se quan una pedra va rodolar muntanya avall, cap a la munió de gent que es mirava el desplegament de la tela, a escassos metres de la vora inferior. La pedra, de la mida d’una pilota d’handbol, va fer impacte contra el turmell d’un nen, en Carles Alemany, de cal Biel, i va produir-li una ferida amb supuració. Els efectius d’Associació de Defensa Forestal hi van intervenir tot practicant-li al ferit un embenat. Els comentaris dels assistents a l’acte eren unànimes: podia haver estat molt pitjor si la pedra hagués caigut a baix de tot, on una gernació romania ignorant del despreniment. Allò podria haver estat una tragèdia.
Un poeta. Vam pujar la muntanya amb la bandera enrotllada a les espatlles, tal com es carreguen els toreros les tardes de triomf o els taüts dels morts. Quan la vam desplegar pel talús, semblava una llenca de lava roent que vessés muntanya avall, amb una força indeturable, capaç d’endur-s’ho tot per endavant. Durant uns segons, va semblar que Catalunya era un país normal, lliure, fort, desvetllat. A baix, al poble, alguna que altra bandera ens treia una llengua bicolor, qui sap si còmplice o burleta. Ningú no sabia si el que havíem portat a les espatlles era el símbol d’un triomf nacional o les romanalles d’un país en vies d’extinció.
Un cronista de societat. Van assistir al desplegament de la bandera els regidors Lluís Esteve, Mercè Morera i Albert Fernández. També hi van ser presents els presidents dels grups locals de Convergència, Josep Maria Palou, i d’ERC, Joan Jorba. També hi va ser Assumpta Clopas, patrona de la Fundació Francesc Pujols, persones del món del teatre com l’Olga Folqué i representants de la societat civil com Lluís Cintas i Rosa Grau. També hi va ser en Lluís García, qui després de la lectura del manifest d’Òmnium Cultural per part de Ferran Porta, va afegir amb una bandera estelada a les mans una de les seves cireretes acostumades, enguany amb regust televisiu: “L’any que ve vindrem a celebrar la Diada Nacional de Catalunya. O la Diada Regional de Catalunya. La mare que ens va parir!”
Un home de família. Qui signa aquestes línies, un cop a baix, va retrobar-se amb la dona i la filla. Va esmorzar pa amb tomàquet i pernil, vi blanc, gelat i cafè, va veure un parell de sardanes, una d’elles titulada “Arenys de Munt”, programada gens innocentment, i plegà veles.
