Cada cop que un pare o una mare passen per un punt crític en la vida del seu plançó, inevitablement es pregunten: “Vols dir que calia tan aviat? Encara és massa petit…” S’ho diu a si mateix quan l’envia a la llar d’infants i el veu plorar entre la canalla, i el pare o mare li gira l’esquena i se’n va a treballar amb el cor trencat. S’ho tornar a dir quan ha d’introduir-li menjar sense triturar. I evidentment s’ho repeteix en un bucle interminable quan toca treure-li els bolquers. “Si ja t’ho deia jo, que era massa aviat” (el millor per encertar una predicció és fer-la a posteriori del que es predeia).
El dia 18 de juliol vam treure-li el bolquer a la meva filleta. El primer riu del matí va formar un bassal considerable en el qual me la vaig trobar xipollejant quan vaig tornar al menjador amb la galleda i el pal de fregar a la mà. Em va donar el relleu la meva dona i vaig fer-me fonedís per a una cita amb el futur Dr. Sánchez Moreno, que em va tranquil·litzar amb les seves paraules: “És un moment vital per a un nadó. Aquí es decidirà si és permissiu o intolerant. Facis el que facis, el traumatitzaràs.” No em va deixar més opció que regraciar-lo efusivament: “Mercès, Iván, tu sí que ets un amic.”
De tornada a casa, el comunicat de guerra explicitava tres miccions més, cap d’elles a l’orinal: dues a la terrassa i una al passadís. Era el moment de paralitzar-la al preu que fos amb l’arma secreta de què disposen o haurien de disposar totes les llars: una pel·li de Mickey Mouse. El capítol en qüestió és una obra mestra de la correcció política. El Pit, que és un llop, es pensa que el Mickey no l’ha convidat a la festa de Setmana Santa i vol muntar un club a part: el Pit’s Clubhouse. Al final, resulta que tenia la invitació a la butxaca de darrere dels pantalons i no se n’havia adonat. Quan els llops deixen de ser dolents i passen a ser trapelles, alguna cosa s’ha capgirat al món mundial. (Per cert, que una de les coses que algú hauria d’explicar és per què Goofy és un gos antropomòrfic i parla, mentre que Pluto és també un gos però només borda.) Com que l’Aina no es planteja aquests problemes de versemblança, es queda davant la televisió hipnotitzada, quieta una hora ben bona a l’orinal.
En dies crítics com aquest, a una família li trontollen els partits presos. Perquè un progenitor una mica atent s’haurà adonat que en totes les decisions que atenyen els nadons (portar-lo a dormir, peixe’l, bolquers…) hi ha dues postures contràries i cal significar-se. A casa nostra, els caps visibles del nou “Qui non est mecum, contra me est” són el televisiu Dr. Estivill (línia dura) i el no menys famós Dr. Carlos González (línia “fem-ho com la iaia i amb molt d’amor”). En els moments crucials en què tot surt al revés, tornen els dubtes, però. “I si el Dr. tenia raó i no s’hi valen mitges tintes?” Perquè tots dos tenen clar que el que triomfa és la constància en la seva línia, la dura o la toveta: “Tots els errors humans són fruit de la impaciència”, que va escriure Kafka. Però hi ha un dubte pitjor que et pot assaltar el dia en què retires els bolquers al teu angelet: “I si resulta que era l’altre doctor qui tenia raó?”
Al capdavall, la jornada del dia 18 va acabar amb un balanç que no convidava a l’optimisme: una maneta a favor dels pipis fora de l’orinal, un 5-0 d’aquells que fan afició. I pel que fa a les deposicions, que dimonis, no es pot demanar tot el mateix dia.
