Bon dia, normalitat

Aquests dies m’ha vingut al cap de manera recurrent el títol d’un llibre del psiquiatre Luis Rojas Marcos, Nuestra incierta vida normal, cada cop que he pensat en què podia haver passat el dilluns 14 i no va passar, tal vegada perquè allò que anomenem miracles es dóna de tant en tant. Vivim empenyent els dies, sense parar-hi gaire atenció perquè els donem per segurs, perseguint l’esquer de les vacances que albirem a l’horitzó, embullats en els nostres quefers diaris, i de sobte una manotada brutal fa trontollar els ciments del bon passar dels dies més aviat monòton.

Dilluns 14 la meva dona tornava de la feina per l’A2 i, a l’alçada de la sortida de Molins de Rei, Sant Feliu i Sant Vicenç, un camió la va envestir. El camioner devia anar parlant pel mòbil, perquè al lloc del sinistre la policia va trobar una carcassa de telèfon i una bateria. Devia anar distret, segur que a massa velocitat, quan va posar-se al carril lent sense adonar-se que ja l’ocupava un cotxe. El vehicle de la meva dona, un Arosa minúscul sense coixins de seguretat, va començar a fer virolles per l’autovia com si llisqués per una pista de gel. Mentre tot feia voltes, més vehicles xiulaven a la vora, esquivant-la per poc. Finalment, es va aturar en picar contra la mitjana que separa els carrils que van cap a Barcelona. Va ser aleshores, amb el cotxe mirant en sentit contrari al de circulació, que va veure que s’hi apropava un autocar i va creure que tot s’havia acabat. Va veure flaixos de la seva vida mentre l’automòbil ple de turistes que anaven cap a unes vacances portugueses s’atansava inexorablement.

Mentre la Susanna esperava el xoc fatal dintre del munt de ferralla, amb la porta inutilitzada i maldant per engranar una marxa, jo llegia el diari a Internet, escrivia un article banal dels meus (un bunyol d’aquests que tant ofèn a persones incapaces d’escriure sense faltes ortogràfiques) o feia zàping per la TDT. La meva filla de dos anys, ben dinada, dormia al llit dels pares, tal vegada somiant amb el Winnie, el Mickey, el llop trapella, els porquets o una barreja de tots ells.

Quan va cessar el terrabastall, el causant de l’accident va aturar-se uns metres més endavant d’on ell havia fet impacte contra un cotxe i va fugir així que va poder. Tal vegada no tenia carnet o punts o ganes de perdre la feina. Ningú no va prendre el número de matrícula del camió. Quant al conductor de l’autocar, que havia pensat que s’empassaria el cotxe sota les rodes, va aconseguir frenar i canviar de carril, així que només va tocar l’Arosa d’esquitllentes. Quan tot es va aturar al voltant, la Susanna es va adonar que encara tenia cames i que, aparentment, no li havia passat res.

Segons diu el proverbi, no hi ha ningú que sigui tan gran que no pugui viure un dia més ni tan jove que no pugui morir l’endemà. I com que en som tan i tan conscients i la vida normal és tan incerta, no vull esperar un altre dia per repetir-te, Susanna, per si no t’ho he dit prou vegades o prou alt o prou clar, que t’estimo. Amb totes les meves limitacions i les meves misèries, t’estimo. Encara que sigui una vulgaritat fer-ho des de la columna d’una publicació més aviat modesta de poble o des del parpelleig d’una pàgina electrònica que cap llàgrima no podrà esborrallar. T’estimo, Susanna. Bon dia, normalitat.

Tweet