A partir d’un estudi
de camp basat en una petita mostra –un espècimen humà, la meva filla, l’Aina–,
ofereixo al lector curiós unes observacions sobre l’adquisició del llenguatge i
com des dels inicis es donen els mateixos fenòmens en la parla d’un individu que
els que s’aprecien en llengües senceres i entre llengües en contacte. Vegem-ho.
Dissimilació. La meva
filla diu “pacallona”. És el mateix fenomen que es dóna, per exemple, en
“carroborar”. El parlant percep que un so està massa repetit en una paraula i
el canvia per un altre. El fenomen contrari a la dissimilació és el de
l’assimilació: dos fonemes diferents s’acaben produint igual. En català, una de
les paraules paradigmàtiques en què es dóna és el calorós “istiu”. I ma filla?
Doncs cantant en anglès fa “tutu bunny up” en comptes de “put your bunny up”.
És a dir, que identifica una repetició de sons allà on no hi és. Ara bé, que al
capdavall la criatura alça el conillet fins al cap i jo a la seva edat no sabia
dir ni “hello”.
Un altre fet
observable és el de l’afèresi. Diu el diccionari normatiu que és la “pèrdua d’un fonema o d’una síl·laba, ambdós àtons, en posició inicial
de mot”. És normal que es produeixi, ja que els nens escurcen les paraules. El
més graciós que tinc apuntat és “pipota”. Un “pipota” és un terrible mamífer
amfibi, un hipopòtam. A part de la supressió, l’Aina també produeix alguna
addició de sons (epèntesi, quan és a l’interior d’un mot). Si històricament la
D de moldre és una epèntesi, també ho és la G de “llegó” que fa ma filla. El
llegó és el rei de la selva i, segons l’Aina, a més, és d’on es provenen les
salsitxes.
Un altre dels
fenòmens que he documentat és el de l’etimologia popular o atracció paronímica.
El parlant a vegades dota una paraula de significat bo i assimilant-la a una
altra que no hi té res a veure pel que fa al significat, però que es pronuncia
de manera semblant. Com que la mare de ma filla es diu Susanna, la nena sovint
diu “susalitos” en comptes de dir “gusanitos”. En aquest camp de la pronúncia també
fa un parell d’adaptacions del repertori fonètic. Una és quan repeteix paraules
en castellà. Fa exactament com s’havia fet sempre en català i assimila la jota
castellana a la K. Aquest fenomen és el que explica l’adaptació del “majo”
castellà al “maco” català, tal i com es fa amb “quefe” (no normatiu) pel “jefe”.
Qui hagi vist Caçadors de paraules també recordarà que a les Terres de
l’Ebre hi ha molts Cosés i que quan deixen anar un bou en una festa popular
adverteixen: “Oco, que va!”. Doncs bé: l’Aina diu “coneca” en comptes de
“coneja”. Una altra aproximació al so més proper el fa amb la efa, que
l’aproxima a la pe. Per això de moment diu “picar” en comptes de “ficar”.
Un altre camp molt
prolífic és el de les interferències lingüístiques, el dels barbarismes. L’Aina
a casa parla català amb els pares, però el castellà el té amb part de la
família i amb la majoria de companys de l’escola. Per això no diu “cap” sinó
“cabeça”, que li sembla més sonora, perquè és més llarga. De totes maneres, a
poc a poc li ficarem a la ceba que la cabeça només pot ser d’alls. Un altre
dels castellanismes flagrants és “quero”. És difícil de corregir, perquè quan
li diem que digui “vull” ens replica: “No quero”. Per últim, hi ha el verb “teno”
(tinc). Potser em falla la intuïció, però crec que aquí es barreja el
castellanisme amb la formació regular d’un verb irregular (una regularització
del paradigma).
Després d’aquestes
línies queda a bastament acreditat que el que li passa a tota una llengua li passa
a una sola persona. Ara bé, que la informant té algunes limitacions que se
sumen a les de l’observador: una nena que compta dient “un, dos, tres, quatre,
sis, one, two” i que té una “nina marró” (lògica aclaparadora!) no és gaire
fiable. Per cert, que si un dia se la troben pel carrer i els parla d’un ocell,
no mirin dalt del cel, que és per on volen els titis. Jo, per si un cas, engegaria
a córrer, no fos cas que un simpàtic osset hagués baixat xino-xano dels
Pirineus.
