Normal
0
21
MicrosoftInternetExplorer4
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}
El dimecres 12 de
maig va tenir lloc al Centre Cultural Barradas de l’Hospitalet l’acte organitzat
per la plataforma L’Hospitalet Espai de Debat amb el títol “El Barça: Més que
un club?”. Hi van participar com a convidats l’escriptor i periodista Vicenç
Villatoro; el professor d’història contemporània Carles Santacana, i els
exjugadors Carles Reixach i Àngel Pichi Alonso. Va moderar l’acte el periodista
Jordi Mèlich.
Villatoro va mantenir
que un no es fa del Barça per una feta a priori i per motius racionals.
Sobretot és per transmissió familiar, per tradició, com el tió. “Hi ha una
atmosfera familiar i un ambient que t’hi porten”. L’adhesió al Barça, i
possiblement a altres equips, és un fet tribal, que insereix en un nosaltres
que té a veure amb la catalanitat però que no hi coincideix: “catalanisme i
barcelonisme són conjunts disjunts”, va reblar, “esferes que no coincideixen
exactament”. Villatoro també va parlar de la figura del barcelonista a qui no
li agrada el futbol, que va exemplificar amb el cas de Miquel Roca. És tracta
de persones capaces de signar frases com: “Sóc del Barça a matar encara que no
m’agradi el futbol”.
Carles Santacana, autor
d’El Barça i el franquisme, va aprofundir en el sentit del lema “Més que
un club”. Un lema encunyat el 1968 per Narcís de Carreras que se sap on
comença, però no on acaba: el Barça és més que un club però… menys que què?
Aquesta indefinició és el que dóna peu a interpretacions diverses, a la carta.
Santacana va parlar de les diferents dualitats que han marcat el club: abans de
la guerra civil, la rivalitat era amb l’Espanyol (que l’any 25 no es va
solidaritzar amb el tancament del camp de Les Corts durant 6 mesos); després,
amb el Reial Madrid; actualment, amb Mourinho.
Quant a Pichi Alonso,
va parlar de les virtuts del Barça actual, que fa que sigui fàcil
enamorar-se’n: orgull, estil, mètode, cultura de l’esforç, humilitat. “Ara és
més fàcil ser del Barça, perquè els xavalets volen guanyar”. En canvi, entre la
lliga de Reixach i la del de Benicarló hi va haver un lapse d’11 anys. Alonso
va parlar de la importància de la integració dels jugadors estrangers, que per
a ell no passava per la llengua. Segons Alonso, qui ve a Catalunya ha de ser
per integrar-se i ha de fer un esforç d’identificació. “No pot ser que no sàpiguen
on viuen”. “El problema dels jugadors”, va continuar, “és que no viuen el mateix
que els afeccionats”, encara que el club darrerament ha fet un esforç
d’aproximació entre els dos col·lectius.
Pel que fa a Reixach,
va subratllar el vincle entre la bona marxa de l’equip i la presència de
catalans. “El Barça ha anat mitjanament bé quan hi havia un 50% de catalans o
de gent del planter. Perquè els del planter s’acoblen millor a les exigències
de l’entrenador que les estrelles foranes”, va raonar. El Noi de Pedralbes
també va remarcar que ara s’havia perdut l’obsessió perquè el fill fos del
Barça i va recordar que l’afecció del Barça només és seguidora d’aquest equip
–contràriament al que passa amb, va posar per cas, els afeccionats al
Valladolid, que segueixen un equip gran en segona instància.
Acabades les
intervencions, es va obrir el diàleg amb el públic assistent, més de 100
persones. Finalment, qui va voler es va apropar als ponents per a un intercanvi
d’impressions.
