Crec que va ser quan
feia 3r d’EGB, però no n’estic gaire segur, quan el meu pare em va apuntar a
futbol. Futbol camp, en dèiem aleshores una mica emfàticament, per distingir-lo
del futbol sala. En aquells temps el panorama local a Bellvitge era d’una
fragmentació total. Encara no s’havia fundat la UD Unificación Bellvitge i els
tres clubs que l’acabarien integrant anaven per lliure: la Peña Bética, el
Bellvitge Norte i el Marina. Encara que per localització geogràfica concreta a
mi em pertocava el Bellvitge Norte, em van apuntar al Marina, paraula que
designa tota la part de l’Hospitalet que és terra d’al·luvió, perquè la seu de
l’equip de futbol era a tocar de casa. A més, m’agradava més la samarreta blava
del Bellvitge Norte que la matalassera del Marina. En qualsevol cas, la tria
d’equip va tenir una importància ulterior que el lector acabarà de comprendre
més avall.
Ens entrenàvem un
parell de dies per setmana i el primer entrenament es va desenvolupar amb normalitat.
Ens van fer córrer i escalfar-nos i llavors se’m va acostar l’entrenador amb un
xiulet al coll. Em va preguntar que jo de què jugava i, com que la meva
experiència al pati de l’escola era de jugar en totes les posicions, darrere de
la pilota, li vaig dir que no ho sabia. “Faràs de porter”. Em vaig passar la
resta de l’entrenament arrebossat per terra. Crec que fins i tot vaig aturar
alguna pilota. “Compra’t unes proteccions per al proper dia”, em va recomanar
el míster. I així és com servidor, de manera diligent, es va proveir de
colzeres i genolleres a la mítica botiga de roba esportiva Tot Esport del bloc
marró.
Per a la meva
sorpresa, el següent dia d’entrenament resulta que hi havia un altre
entrenador. I després de córrer i escalfar-nos i tot allò, va venir un moment
clau en la meva vida futbolística, que va fer un tomb inesperat. Si, com va dir
el poeta, “per delicadesa he perdut la vida”, jo també vaig perdre
l’oportunitat de ser porter. Suposo que per timidesa, perquè l’ambient
m’intimidava, no ho sé. El cas és que no li vaig dir res a l’entrenador
(“escolti, que a mi em van dir que faria de porter”) i em vaig convertir ipso
facto, per delicadesa, en jugador de camp. Lateral esquerre, per ser més
precís.
La primera i última
temporada que vaig jugar a futbol (camp) vaig ser dues vegades titular: el
primer partit –no sé si era una deferència que tenien amb tothom– i un matí que
érem 8 jugadors. Potser em falla la memòria, però crec que vam perdre tots els
partits de la temporada. El dia que érem 8, en un derbi contra el Bellvitge
Norte, vam perdre 23-0. Suposo que vaig contribuir de manera determinant a la
humiliació del meu equip, perquè al capdavall jo jugava de defensa. Encara que
potser era culpa del sistema i jo no acabava d’entendre el joc de posició: tal
vegada m’hauria convingut més un futbol de pressió per zones. També he de dir
en el meu descàrrec que vaig ser víctima del nepotisme d’un dels entrenadors.
Resulta que un nebot seu jugava a l’equip i, arribats els minuts de les
escombraries, quan tot estava perdut sense remei (és a dir, sempre), el treien
abans a ell que a mi. Això no tindria importància si no fos perquè el noi
sortia al camp, s’asseia allà on li era més avinent i es posava a fer piles de
sorra. Aquell ostracisme em va ensorrar anímicament.
Quan va acabar la temporada,
les meves ànsies de perdre partits havien quedat del tot satisfetes. I així va
ser com, gràcies a aquestes peripècies més o menys grotesques, el món del
futbol va perdre un jugador nefast, però el del bàsquet va guanyar un escorta
mediocre.
