Quan va passar fa uns anys allò del Carmel, els
ensorraments sobtats, els desnonaments a corre-cuita i a deshora, segur que a
molts dels afectats els va venir al cap que havien de salvar una sola cosa al
preu que fos: les fotografies. Tot sovint sembla que perseguim amb afany
l’acumulació d’aparells tecnològics cada cop més absurds, o objectes
extravagants de decoració, però en un moment com aquell, en què s’ha d’agafar
només el que és essencial, estic convençut que molts van pensar a salvar les
fotografies. Ni televisors de plasma ni coses per l’estil, sinó uns trossos de
paper que permeten tirar endavant, quan tot s’ensorra al voltant, des de la
memòria del que hem estat i el que han estat els nostres.
El preu d’aquest capital simbòlic i sentimental es difícil
de mesurar, perquè té un punt d’immaterial, malgrat la base física. L’historiador
Jaume Sobraqués, a propòsit dels papers de Salamanca, també deia que era molt
difícil posar-los un preu, perquè el valor simbòlic no hi ha manera de
quantificar-lo. Tornant al que ens ocupa: quin preu té la foto de l’àvia? I la
del pare? I la del home o la dona? I la dels fills? És torbador que es puguin
trobar fotografies personals antigues als encants de tants llocs. Què s’ha fet
de tota la família a què pertanyien? No ha quedat ningú que volgués o pogués conservar
la memòria gràfica dels seus avantpassats?
El Ramiro Martín-Llanos, un periodista argentí que cobreix
la informació blaugrana per a El 9
Esportiu, explicava fa poc en un programa de ràdio que la pèrdua més
sensible que havia tingut mai també havia tingut a veure amb unes fotografies.
En un viatge transoceànic li van perdre part de l’equipatge i dels àlbums de
fotos familiars que hi havia a dintre no se’n va saber mai més. La compensació
econòmica habitual en aquests casos, un grapat d’euros, semblava una broma de
mal gust al costat de la dimensió de la pèrdua.
Afortunadament, gràcies a les càmeres digitals, les
fotografies ja no s’emmagatzemen només en capses de galetes. Per a la meva
filla de tres anys les fotografies mereixen el mateix tractament que qualsevol
paper reciclat: les rebrega, les guixa si et despistes, les esquinça… Però no
passa res, perquè en podem fer tantes còpies com vulguem. Ara bé, que aquesta
doble localització té inconvenients: si s’obrís el terra sota els peus i vingués
la pressa dels bombers a fer-nos fora de casa d’improvís, no sabríem si córrer
a salvar primer als àlbums de fotos o el disc dur de l’ordinador.
