Dos records d’en Manel Caballero

Aquest passat dilluns
5 de juliol la centralitat informativa martorellenca va tenir un nom propi:
Manel Caballero i Boira. Per una vegada, en circumstàncies doloroses, la
cordialitat i el sentit de la mesura es van imposar entre les diferents forces
polítiques del consistori. És una llàstima que només en comptades ocasions, com
la desaparició prematura i sobtada d’un destacat polític local de CIU, es pugui
aconseguir a Martorell un clima menys crispat del que és habitual.

 

Per la immediatesa
del mitjà, el portal d’entitats aMartorell.com va ser el termòmetre amb què es
va poder mesurar la solidaritat de molts veïns, amics, partits i entitats
martorellencs, que van voler mostrar el seu suport a la família. Fins i tot partits
com ICV o rivals polítics del PSC es van afanyar a mostrar el seu condol. També
la Penya Barcelonista, la Coral Ars Nova o el Patronat de la Cavalcada de Reis van
signar aquell improvisat llibre de condolences. I molts particulars amb nom i
cognoms van oblidar-se per un dia de l’anonimat que sovint es gasta a la xarxa
per atonyinar impunement.

 

Vull portar a la
memòria dues petites escenes que recordo d’en Manel, a qui és cert que vaig
tractar poc. La primera va ser una conversa sobre educació en què ell em va
explicar per què havia decidit d’escolaritzar els seus fills al centre que
havia triat. És evident que en Manel tenia molts recursos dialèctics i moltes
respostes les recitava de memòria. Però va arribar un punt que vaig canviar de
tàctica: vaig deixar-lo parlar i, en veure una escletxa per on contraatacar,
vaig llançar una urpada. Per a la meva sorpresa, em va contestar: “A això no sé
què respondre”. Ignoro si habitualment prodigava aquestes mostres de feblesa,
però em va agradar que no es volgués mostrar infal·lible i sempre amb la raó
del seu costat. Diu un principi bàsic de la comunicació que el receptor por
perdonar les febleses, però que no perdona la pedanteria.

 

La segona escena és
molt més recent, exactament de la vigília del Madrid-Barça, l’enèsim partit del
segle (qui sap si del mil·leni). Vam estar un quart d’hora fent una repassada
exhaustiva de la situació del primer equip de futbol: que si fer Cruyff
president d’honor havia estat una jugada mestra per desviar el focus
informatiu; que si en realitat els culers estaven més pendents de la Lliga de
Campions que de la Lliga; que ningú no es podia esperar aquell rendiment de
l’equip amb Guardiola… Vam incórrer en tots els tòpics, sense oblidar-ne un
de sol. Aquell dia en Manel em va mostrar la seva cara més amable, la de qui
sap que no passa res per deixar-se de tant en tant a casa les ganes de discutir
interminablement sobre el sexe dels àngels.

 

Més enllà d’opcions
polítiques, que en certa mesura adoptem com a pròpies però provenen de fora,
suposo que a tots ens agradaria que ens recordessin per alguna cosa que érem un
nosaltres individual i únic. Per algun detall de tots els que ens fan fràgils i
irrepetibles.

 

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Entrevistes, Martorell, Política i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.