El desembre de 2005
vaig viatjar a París aprofitant un d’aquests vols a preu mòdic que tant han
ajudat que es pugui voltar el món i tornar al Born. Era hivern i feia un fred
que pelava. Fins i tot hi havia neu, cosa que afegeix romanticisme a la ciutat
si no és que portes les sabates foradades, com era el meu cas.
Un dels punts
d’interès que recomano de visitar de totes passades, si mai aneu a París, és el
cementiri de Père Lachaise. No és gens tètric, en part perquè és d’un d’aquests
cementiris que ha quedat dintre de la ciutat i en part perquè hi passen molts
turistes.
Entre els molts noms
il·lustres que hi ha al fossar, els que em van fer més il·lusió de trobar van
ser Balzac i Oscar Wilde. De Balzac n’he llegit alguna cosa (Eugénie Grandet
el recordo amb especial afecte) i li tinc encara més simpatia des que vaig
llegir Els anys italians, una biografia del novel·lista escrita pel
martorellenc Joan Isart. Isart explica com Balzac sovint va patir problemes
econòmics i vivia amagat dels creditors. Però volia complir amb ells, de manera
que per eixugar els deutes es posà un pla de treball descomunal. El resum és
que la proliferació d’obres de Balzac s’explica per l’economia domèstica. Pel
que fa a Oscar Wilde, és simplement un mestre d’enginy inesgotable. La tomba de
Wilde és molt aparatosa: té forma de grif (un animal fabulós
amb la meitat superior del cos d’àguila i la inferior de lleó) i és plena de
petons marcats amb pintallavis. Pel que fa a afluència de públic, rivalitza amb
la de Jim Morrison, el cantant de The Doors.
El
que vaig intentar defugir en aquella visita va ser el turisme fotogràfic. És
impossible no conèixer Chopin o Edith Piaf, però vaig intentar no ser tan esnob
per fer-me fotos amb músics o cantants que formen part de la galeria de la fama
però que no escolto gaire sovint.
Amb
tot, si una cosa em va colpir d’aquell cementiri va ser les tombes de militars.
Les tombes infinites i els panteons són un discurs antimilitarista escrit en
pedra. Sovint, a les làpides s’hi llegia el comunicat de defunció que arribava
a la família o els mèrits de guerra del soldat caigut. Tot molt bonic si no es
coneix l’absurd de les accions de la Gran Guerra, una guerra d’assalt i de
trinxeres que no s’hauria produït sense l’auxili de quantitats ingents de
conyac. Sense conyac, no hi hauria hagut milions de joves llançant-se a morir
contra l’enemic.
Així
que si mai aneu a París, recomano que feu un tomb pel Père Lachaise. Ara bé: comproveu
abans que les soles de les sabates no se us hagin obert en un badall.
