Els dies abans
m’ensumava que la del 10 de juliol seria la mare de totes les manis, i la
veritat és que em vaig equivocar per poc. Perquè va aplegar menys gent que la
de 2003, la del “No a la guerra”, però en qualsevol cas va ser un èxit clamorós,
esclatant, rotund. Però més important que la xifra definitiva d’assistents en aquesta
jornada (1,1 milions segons la Guàrdia Urbana i 1,5 segons Òmnium Cultural) és adonar-se
que, si sobre el paper l’excusa per a la concentració era la retallada a
l’Estatut a mans del Tribunal Constitucional (TC), el que es va constatar va
ser l’ascens indeturable de l’independentisme a casa nostra. Un independentisme
que a vegades és un xic poruc i es fa dir sobiranisme, per allò dels eufemismes
o per no tancar del tot la porta a federalismes asimètrics o possibles
solucions confederals.
D’entrada, el que cal
constatar és que hi havia més estelades, sobretot blaves, que banderes sense
estel. I els lemes de les pancartes també apuntaven de manera pràcticament
unànime en un mateix sentit. Per exemple: “Ni acato ni respecto.
Independència”. O també: “Jo em declaro anticonstitucional”. Els cartells i
pancartes casolans també hi van sovintejar, com per exemple alguns en què
sortia el pop Paul, aquest que en quatre dies s’ha fet més famós que els
Beatles i que Jesucrist junts. El pop triava sempre l’urna amb la bandera
catalana (estelada) davant l’espanyola o l’Estatut enfront del TC. N’hi havia
un altre de molt aconseguit on es podia llegir: “Paul, com t’atrapi et faig a
la gallega”, en al·lusió a la predicció sobre la guanyadora del Mundial que
havia fet aquest pop vident. Un altre objecte que va gaudir de molt èxit va ser
una mà de cartó on es podia llegir “Adéu Espanya”. Hi havia gent que n’amputava
diversos dits i només en deixava el del mig per fer una figa.
Pel que fa a la
indumentària, hi havia samarretes de la selecció catalana a dojo, així com
alguna de la USAP. També de la selecció holandesa. I del Barça. (Ai las,
aquesta mania de barrejar política i futbol, una barreja que mai no fan altres
ciutadans de l’Estat que enarboren banderes rojigualdas no nacionalistes
amb braus a dintre.) També s’hi van veure samarretes de Productes de la Terra
amb lemes com “S’ha acabat el bròquil” i alguna clàssica com aquella amb l’home
que es cargola de riure sota un “Espanyol, jo?”.
La banda sonora de la
manifestació la van conformar diverses cançons com ara aquella que té com a
lletra “No volem ser / una regió d’Espanya, / no volem ser / un país ocupat”,
cantada amb la melodia de la que fa: “El senyor Ramon / empaita les criades” i
tot allò. Quan jo tenia 18 anys les cantàvem a les victòries del Barça i crec
que és un costum que ha anat a la baixa. També es van cantar “L’Estaca”, “El
gegant del pi”, la Marxa Reial amb la lletra canviada o es va taral·lejar l’arxiconeguda
“La presó del rei de França”, de l’Elèctrica Dharma. Fins i tot es va entonar algun
“Virolai” amb molta més seguretat que “Els Segadors”, la lletra de la qual no
és gaire coneguda amb excepció de la primera estrofa. Ara bé: si una tonada va
ser constant i hegemònica és aquella que amb dues cantarelles diferents
repeteix la paraula independència. La més repetida separa els cops de veu
segons les normes fabrianes: “In, indè, indèpendèncià” (així, amb tres
síl·labes fortes). L’altra és més moderna, més del català que ara es destrossa.
Fa així: “Ín, / dè, / pèn, dèn, cià”. L’última síl·laba n’engloba dues, vaja.
En fi, que em sembla
que el 10 de juliol de 2010 hauria de ser un far per a tots els partits
polítics catalans. Perquè hi ha una part important del país que no es conforma
amb veces i vol veure traduït el seu descontentament en mesures d’autogovern
més ambicioses. Diguem-ne que, si cal, a la manera de Portugal.
