Montserrat Barlam Bruquetas (Olesa de
Montserrat, 1947) és una comerciant molt coneguda de Martorell. A banda, és una
dona plena de vitalitat i una poetessa aficionada molt particular. Son fill,
Jordi Raventós, és el creador de l’editorial Adesiara, un prodigi de rigor en
l’edició d’obres traduïdes del grec, el llatí, l’asturià, el persa…
Això de les cortines i la poesia, hi tenen
alguna cosa a veure?
Res de res, de res, de res. Jo tota la vida a
Olesa havia estat dependenta d’una pastisseria. Tota la vida havia estat venent,
a darrere d’un taulell. En casar-me i venir aquí, necessitava treballar, perquè
a la tarda em queia el món a sobre. No és com ara, que pots anar a la piscina o
a prendre això i vaig començar que volia una botiga i que volia una botiga…
Ens va sortir l’oportunitat d’agafar aquest local i, és clar, una pastisseria
necessitava una inversió molt gran. El meu marit havia treballat a Grisó de
molt jove i coneixia el món de les cortines.
I anant al món de la poesia, quants poemes
has escrit?
Entre contes, auques en rodolins i poemes, més
de 90. Tot barrejat. Com em surt. No m’hi miro gaire. Quan em ve al cap, ho
escric i allò ja no ho retoco. No m’estic dies per fer un poema.
Tal com raja.
Tal com raja. Un cop el tinc escrit, ja no
me’n preocupo més. Per això són tan senzillets, tant d’estar per casa.
Una cosa que em crida molt l’atenció és la
memòria que tens, perquè recites sense llegir.
Això sí. La memòria, exagerada. Un cop el
poema el tinc escrit, ja el tinc al cap. Jo l’escric quan me ve. Hi ha dies que
al vespre em vull concentrar, em quedo en blanc i no hi ha manera. No puc
escriure i ho deixo estar. Però vaig al tren, em ve al cap i en un mocador de
paper l’escric. Un cop l’he copiat a la llibreta, ja no me n’he de preocupar,
ja el tinc al cap.
D’actuacions, n’has fetes unes quantes.
A la font de la Mina és el tercer any. I a
Igualada, al Teatre Aurora, hi he anat dues vegades. Però no havia pujat a un
escenari en ma vida. Vull dir que no en tenia ni idea ni ningú m’ha ensenyat a
recitar.
Però els teus poemes sempre han tingut bona
acollida.
Sí, però perquè em sembla que és en pla de
veïnat, de gent que et coneix i d’amics.
A mi em va agradar a l’últim recital aquell
de la sardana.
Sí, perquè quan toques el tema, a la gent li
agrada. A més, com que jo ho sento… Com un que vaig escriure l’any passat de
Montserrat, que era el meu nom…
En un altre moment m’havies dit que amb el
català escrit hi tens algunes dificultats.
Jo en català faig moltes més faltes, però no
sé escriure en castellà perquè penso en català. Llavors, no puc dedicar un
poema d’amor, o escriure un poema sobre el meu fill, en castellà. Seria
impossible. No podria.
Per cert, que el teu fill és molt actiu en
el món de l’edició.
És molt treballador, com el seu pare. Compte,
que no vull dir que jo no ho sigui. El que passa és que, amb l’edat que tinc,
he de començar a assaborir una mica la vida. Durant quaranta anys només treballant,
treballant i treballant… I ara arriba un moment que em vaig plantejar que a
partir del 60 anys havia de viure. He de fer coses que abans no havia fet, saps
què vull dir?
Sí, sí.
És com si m’adonés que, al cap de 63 anys, he
viscut molta vida… Que no l’he viscuda, que només he treballat. I al que em
queda, com si li volgués treure tot el suc possible. Ara anar a la coral, anar
a córrer, a la piscina, la botiga… Fer coses. Ara em volia apuntar a un curs
de català, per poder-lo escriure bé. I informàtica i dibuixar… Tinc energia,
em trobo lleugera, que si no, no ho podria fer… És clar, que córrer ajuda
molt.
Però camines o corres?
Corro, corro. El que passa és que abans corria
molt més i ara, és clar, t’adones que t’estàs fent gran. Hi ha unes
limitacions, lògic. Fa dos anys anava a Gelida des del cementiri i tornava
corrent. I ara faig vuit quilòmetres, màxim te’n faré deu. Diumenge passat vaig
anar fins a Olesa corrent.
Caram, jo corrent no en faig ni tres, de
quilòmetres.
T’hauries d’entrenar.
