Francisco Marcos Herrero (Palacios del Arzobispo, Salamanca, 1940) va viure molts anys a la nostra ciutat, on encara té casa. Va ser jurat dels Premis Vila de Martorell durant una colla d’anys i ara acaba de sortir la segona edició de la seva novel·la El viejo y la tierra (Ledoria, Toledo, 2010).
El títol de la teva novel·la remet inevitablement a Hemingway, però els paral·lelismes amb el nord-americà acaben aquí.
Vell i terra són dues paraules que en la meva novel·la manifesten el contingut de l’obra. En realitat ambdues són inseparables. No existiria l’una sense l’altra i tampoc els records, el menyspreu, la ironia i les burles als quals és sotmès el protagonista, la trista sorpresa final i la derrota. Encara que en realitat aquesta última no sé si existeix. Només el vell i la pròpia terra ho saben. És evident, doncs, que el títol no té res a veure amb El vell i el mar de Hemingway. Si un cas només la lluita, l’orgull vehement i la seva condició de petit heroi desconegut.
Sí que trobo que hi ha semblances entre el teu món rural i el descrit per Delibes.
Les semblances amb Delibes existeixen, com bé dius, per la presència del món rural. Tots dos vam estar abocats a llocs i persones comunes. Estimo tant Delibes que et sóc sincer quan et dic que m’ha dolgut la seva mort i especialment que no li concedissin el Nobel. L’obra de Delibes és naturalesa, realisme, simbolisme, denúncia social i moltes vegades els seus personatges són rebels obedients. He rebut cartes de Delibes en les quals diu que la meva escriptura és forta però elàstica, amb personatges profunds, etc. Però no sabria imitar-lo.
Delibes crec que també s’hi troba present en un altre sentit, perquè has escrit un monòleg amb un difunt.
Potser les meves novel·les, no només aquesta, tenen un caràcter existencial i el transcurs de la història no és lineal i els morts dialoguen; però existeixen diferències entre el narrador de la meva novel·la i la seva dona respecte a Cinco hores con Mario: no existeix enfrontament entre els protagonistes de la meva. El monòleg amb un mort s’ha donat molt en la literatura. Per a mi era necessari que el protagonista parlés amb la seva dona. Intentava crear una exposició profunda i solitària: el vell deixaria volar, lliures, les seves paraules.
Diria que també hi ha punts de contacte amb la picaresca, en el relat d’algunes anècdotes.
No ho sé. Resultaria pretensiós considerar-ho així. Intento ressaltar la ironia dels personatges, és cert. Si l’autor del Lazarillo –menys que Cervantes– va ser el creador de la novel·la moderna, com apuntaven Lázaro Carreter i tants altres, en les nostres novel·les ha d’existir un contingut humà que no sigui simplement costumista, dramàtic, complaent, amorós; la ironia, el sarcasme, l’engany, les traïcions, les creences i tot l’embull mental han de ser-hi presents. Com diu Josep Carol, en una novel·la hi cap tot. Pobra novel·la la que perdi el contingut humà i es vesteixi només amb l’estil i només enllustri la carcassa: estarà buida.
Quins són els temes de la novel·la?
La solitud i l’abandó de molts ancians. Un altre dels temes seria, és evident, el més enllà de la grandesa dels vells, que amaguen molt i diuen poc. Aquest tema no apareix en la novel·la però s’apunta al final, perquè no tot és desesperança. Crec que els vells veuen la vida, en molts casos, amb la mala llet que els provoquen qui els envolten, i si callen és per crear-los problemes de consciència. Perquè hi ha necis que viuen al costat dels vells i són incapaços de veure aquesta força abassegadora que els vells posseeixen.
La teva novel·la també vol ser una reivindicació d’una manera de parlar rica i exacta, farcida de dialectalismes, que s’està perdent a una velocitat de vertigen.
Aquest va ser l’altre motiu d’escriure-la: desxifrar el llenguatge que se’ns escapa. El Quixot gairebé té 16.000 paraules diferents; Gabriel Miró va escriure amb 8.000 paraules; Azorín, amb més de 6.000. Avui es parla amb menys de 2.000 mots. Els anys 80 i 90 tota una sèrie de sons guturals i altres artefactes van començar a substituir la manca de vocabulari. El menyspreu per la lectura va portar a aquestes circumstàncies. Per altra banda, el llenguatge de la televisió, diaris i ràdio produeixen vergonya aliena; els personatges que acudeixen a les fastigoses reunions televisives cloquegen i no deixen parlar ni exposar una idea; en les retransmissions esportives se sent palante i patrás centenars de vegades. A sobre, els esnobs de ciutat han anat canviant paraules amb senyals d’identitat i que gaudien de força expressiva i exactitud per parracs de procedència anglosaxona. La llengua és viva i canvia, però que sigui viva no vol dir que calgui matar-la.
Finalment, com es fa per assolir una segona edició, en un país on no es llegeix?
S’escriu per ser llegit. Però haig d’assegurar-te que em costa molt oferir la meva obra a un editor. Solen influir les meves amistats en aquest sentit. Vaig enviar l’obra a un editor que em va recomanar una amiga escriptora, dels finalistes del Planeta, com jo. L’editor, que és doctor en filologia Hispànica, va trobar en el llibre estranyes semblances amb el Lazarillo (és curiós, tots dos coincidiu), potser per ser un monòleg intens, i em va dir un dia: “Nosaltres ens morim, però El viejo y la tierra quedarà viu. Per això tu has tingut l’obligació d’escriure bé i jo haig de publicar-ho bé”. I aquesta és la nostra il·lusió.
