Ahir vaig anar a Santa Fe del Montseny. Un paratge preciós, amb una fageda més a prop de Barcelona que la d’en Jordà, tan freqüentada pels grups d’escolars. L’únic inconvenient són els prop de quinze quilòmetres de pujada des de Sant Celoni, que maregen la canalla i sovint fa que vomitin l’esmorzar, a sobre d’un i tot, que això ja depèn dels reflexos de cadascú.
[@more@]
La primera constatació: com és de fàcil impressionar una família d’urbanites en plena natura. Quan vegis un arbre que té l’escorça arrencada, com si tingués el tronc tonsurat, juga-te-la i sentencia: “És una alzina surera”. Al Montseny n’hi ha una pila i és difícil equivocar-se. Si t’adones que hi ha plantes de menta entre les ortigues o identifiques una falguera, passes familiarment a la categoria de Gran Mestre Internacional en Botànica.
A part de sentir-me admirat per cunyats, nebots i sogres gràcies als meus coneixements enciclopèdics, la sorpresa més agradable va ser constatar l’existència de tres sequoies al punt d’informació de Can Casades. N’hi ha dos tipus, de sequoies, però a partir de molts metres ja costa diferenciar la roja de la gegant, perquè totes dues déu n’hi do com són d’altes. Les sequoies són coníferes pròpies de Sierra Nevada, Califòrnia, i el tercet nostrat va ser plantat en una data que a Can Casades no em van saber precisar i que va dels 80 als 200 anys. Una tesi doctoral més documentada que la noia del punt d’informació sembla que abona la segona hipòtesi.
Les sequoies americanes són autòctones del sud del parc de Yosemite i de Sequoia National Park. Són uns arbres literalment fantàstics: existien a l’enciclopèdia El mundo de los niños, que jo llegia àvidament de petit, i aquest estiu es van corporificar als EUA. Hi vaig veure el General Sherman, l’ésser viu més gros del món, més que qualsevol altre arbre o que qualsevol altre animal –incloent-hi pops i balenes. També d’altres que creixen tan junts que els han anomenat “La parella fidel” (“The faithful couple”). N’hi ha que, drets i foradats, segueixen vius. Un altre de caigut que es pot travessar amb cotxe. Quan crema tot el bosc, les sequoies sobreviuen. Moren només quan, afeblides les arrels superficials que les mantenen dempeus, cauen. Això pot ser quan tenen centenars d’anys o fins i tot tres mil·lenis, que es diu aviat.
Doncs bé: resulta que en tenim tres, potser de moment no tan espectaculars –però només ens cal donar-los un parell de segles– ben a tocar de Barcelona, i sembla que ningú no se n’hagi adonat. Convido a qualsevol que s’atansi al Montseny que els toqui l’escorça tova, feta com de petites estelles de fusta que a Sierra Nevada foraden els picots. No els podràs abraçar pas, aquests arbres gegantins. Tant és: d’igual manera te’ls estimes de seguida.
Voldria proposar humilment que se’ns donés la possibilitat de batejar aquestes sequoies, tal com ja ho estan les seves parents americanes. No perquè podrien morir-se aviat i anar a parar als llimbs dels vegetals, sinó perquè ens hi puguem referir pel nom que mereix tot allò que els humans fem nostre.
Una vegada vaig topar amb algu que assegurava que eren sequoies mil.lenaries. Que vinguin d’Amèrica i que encara falta molt per cumlir mil anys del “descubrimiento” era un detall sense importancia.
Encara riem!