Comencem per donar una sèrie de definicions. Reunió de veïns: “trobada de desconeguts que viuen molt a prop i que pretenen posar-se d’acord sobre aspectes d’interès comú sobre els quals pensen coses oposades quan no irreconciliables”.Veïns: “desconeguts que viuen molt a prop i es critiquen constantment”. Humà: “bípede especialista a detectar la palla a l’ull de l’altre”.
[@more@]
Quan els veïns es reuneixen, sovint parlen de qüestions com parabòliques a les façanes, aires condicionats a les façanes, armaris a les façanes, pèrgoles a les façanes, etc. Sembla que les façanes, que estan a la vista de tothom, són una cosa molt important a les reunions de veïns. (No ens hem mogut de l’època del Lazarillo, en què un escuradents als llavis dissimula una panxa buida: la façana.) Llavors algú treu la paraula màgica, el gran hiperònim que inclou tot plegat, parabòliques, aires condicionats, armaris, pèrgoles i jo començo a tremolar. “Estètica”. I arribats a aquest punt m’arronso d’espatlles i em faig fonedís de la reunió, perquè jo a la selectivitat només vaig treure un tres a filosofia. El nostre professor de la matèria era un gran conversador i parlava a les seves classes de moltes coses. Recordo que ens va explicar que hi havia un forn de pa sota casa seva que brunzia com un eixam d’abelles i que en els seus temps de facultat s’hi havia acostumat i només s’adonava del soroll quan s’aturava. Recordo que era del Barça. Que trigava molt a tornar-nos els exàmens corregits i que feia cara de cansat. Recordo també que va ser el primer a parlar-nos de La metamorfosi de Kafka i de Gregor Samsa (algú, m’han explicat, va buscar aquest nom al padró de Martorell perquè el va veure com a col·laborador de L’Informador de Martorell). Però de filosofia, d’allò, no en vam aprendre gaire.
Els meus veïns sí que en saben, d’estètica. N’hi ha que gairebé arriben a les mans per una pèrgola que els uns han instal·lat a la seva enorme terrassa amb vistes a vendre’s el pis a millor preu. Els que viuen a dalt no hi estan d’acord perquè el perill que els entrin a casa és més gran. A la reunió saltaven espurnes i es van crear dos bàndols oposats i irreconciliables. D’això es tracten les reunions de veïns. Suposo que els representants de les diferents faccions demanaven de mi que em definís, que em mostrés decidit partidari dels uns o dels altres. Amb mi o contra mi.
Jo recordava el meu professor de filosofia, em volia convertir en un escarbat i fer-me fonedís. Hegel estaria molt content de veure com la discussió estètica segueix sent un assumpte de plena actualitat.
