L’estètica

Comencem per donar una sèrie de definicions. Reunió de veïns: “trobada de desconeguts que viuen molt a prop i que pretenen posar-se d’acord sobre aspectes d’interès comú sobre els quals pensen coses oposades quan no irreconciliables”.Veïns: “desconeguts que viuen molt a prop i es critiquen constantment”. Humà: “bípede especialista a detectar la palla a l’ull de l’altre”.

[@more@]

Quan els veïns es reuneixen, sovint parlen de qüestions com parabòliques a les façanes, aires condicionats a les façanes, armaris a les façanes, pèrgoles a les façanes, etc. Sembla que les façanes, que estan a la vista de tothom, són una cosa molt important a les reunions de veïns. (No ens hem mogut de l’època del Lazarillo, en què un escuradents als llavis dissimula una panxa buida: la façana.) Llavors algú treu la paraula màgica, el gran hiperònim que inclou tot plegat, parabòliques, aires condicionats, armaris, pèrgoles i jo començo a tremolar. “Estètica”. I arribats a aquest punt m’arronso d’espatlles i em faig fonedís de la reunió, perquè jo a la selectivitat només vaig treure un tres a filosofia. El nostre professor de la matèria era un gran conversador i parlava a les seves classes de moltes coses. Recordo que ens va explicar que hi havia un forn de pa sota casa seva que brunzia com un eixam d’abelles i que en els seus temps de facultat s’hi havia acostumat i només s’adonava del soroll quan s’aturava. Recordo que era del Barça. Que trigava molt a tornar-nos els exàmens corregits i que feia cara de cansat. Recordo també que va ser el primer a parlar-nos de La metamorfosi de Kafka i de Gregor Samsa (algú, m’han explicat, va buscar aquest nom al padró de Martorell perquè el va veure com a col·laborador de L’Informador de Martorell). Però de filosofia, d’allò, no en vam aprendre gaire.

Els meus veïns sí que en saben, d’estètica. N’hi ha que gairebé arriben a les mans per una pèrgola que els uns han instal·lat a la seva enorme terrassa amb vistes a vendre’s el pis a millor preu. Els que viuen a dalt no hi estan d’acord perquè el perill que els entrin a casa és més gran. A la reunió saltaven espurnes i es van crear dos bàndols oposats i irreconciliables. D’això es tracten les reunions de veïns. Suposo que els representants de les diferents faccions demanaven de mi que em definís, que em mostrés decidit partidari dels uns o dels altres. Amb mi o contra mi.

Jo recordava el meu professor de filosofia, em volia convertir en un escarbat i fer-me fonedís. Hegel estaria molt content de veure com la discussió estètica segueix sent un assumpte de plena actualitat.

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.