Manialalonso

Aviat es decidirà el mundial d’automobilisme i queda clar que Fernando Alonso té tots el números per guanyar-lo per segona vegada consecutiva. És igual. En el top ràbia personal, l’encara pilot de Renault hi té un lloc destacat.

[@more@]

No sóc gaire original atribuint-li aquesta distinció. Les enquestes de popularitat situen Schumacher al capdavant, després Raikkonen, Button i Alonso només apareix en una modestíssima quarta posició. Haver guanyat el mundial set vegades beneficia el Kàiser, però ens podríem preguntar per què un Raikkonen o Button, que no en tenen cap, precedeixen Alonso en popularitat.

Una bona raó és que jo no he vist ningú fer la dansa de la pluja, tret de l’Alonso, després de guanyar una cursa. Ni fer l’estaquirot amb la postura de Ralph Macchio a Karate kid, no sé si m’explico, quan has guanyat un rival amb problemes de motor. O fer una cara de pallús –que després va explicar que era la d’El grinch, una memorable producció de Hollywood– després de guanyar-ne una altra, esclar, perquè quan l’espifia a penes sap guardar les bones maneres. En resum: que és un paio que no sap guanyar amb elegància. Els comprensibles alts i baixos s’han de saber entomar, com fa el Scumacher. Com el Rossi a Moto GP. Si un dia s’ha estat més totxo del que s’acostuma, s’ha de procurar millorar i prou. El que no s’hi val és l’eterna excusa del mal perdedor, que és el mateix que dir mal guanyador: els culpables són els altres, en una peculiar relectura de l’infern són els altres sartrià.

Quan diumenge Fernando Alonso surti guanyador del segon campionat mundial seguit, jo no me n’alegraré. Perquè estic tip que TV3 ajorni els telenotícies per oferir-nos no ja la cursa, sinó els entrenament en què participa el grinch. Perquè no paeixo que l’Alejandro Agag, yernísimo de l’expresident Aznar, s’enriqueixi amb els drets mundials de la Fórmula 1 que TV3 ens encoloma tant sí com no. Però, sobretot, perquè ja en tinc prou de personatges que infereixen que els seus èxits professionals han d’implicar que els admirem. Com si no en tinguéssim prou amb suportar-los.

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Esports i similars i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Manialalonso

  1. EI ! Comparteixo la teva Alonsomania: una mania que no es pot suportar.

    És un cregut i no ho critico en un pilot de F1, son qualitats que fan falta per ser-ho. EL Plus es justament se un cavaller com el Schumi o honest com el De la Rosa.

    Cal ser un cregut de nassos per estar a la F1, has de creure que tu ets el millor, molt millor que els altres. I has de creure que els altres son uns desgraciats i uns patateros . Bé, però després hi ha la intel·ligència per superar aquest estadi i baixar de cotxe i agrair el teu èxit a tots els que l’han fet possible quan guanyes i no donar les culpes al teu equip quan perds.

    Com a Ferrarista que sóc, esperaré fins a l’últim moment el miracle, que totes les forces de l’univers confabulin per la victòria. Apunto: problema greu de pneumàtics o un “publema” a la sortida.

    Forza!

    ( Això de les forces … no és meu, i què?)

Els comentaris estan tancats.