Dissabte 17 d’abril de 2004 es va celebrar a l’Ateneu Julia Romera de Santa Coloma de Gramenet una presentació del llibre de Ferran Anell Contra els poetes. Aquesta vegada, la novetat consistia a veure recitar el poeta en companyia de la bateria de Santi Arisa, qui darrerament va escurat perquè li ha agafat la dèria de tirar endavant projectes impossibles com ara discos amb poemes i la promoció de la ‘Sardanova’ de la seva invenció, barreja de la tradicional sardana i de la música rock. L’espectacle va durar prop de 20 minuts, comptats a partir de quarts de vuit del vespre, amb tot i que estava previst que durés quinze minuts més. “Estava molt nerviós i anava massa ràpid recitant”, va acabar per confessar en Ferran.
[@more@]
El més sucós va tenir lloc després del recital, en el sopar al bar Jabibi i ulterior visita al pub Blue Monk. Ens hi vam aplegar, entre d’altres, una bona colla de lletraferits: Ferran Anell (Home amb blues, Qui t’ha fet el dany, Billie Holliday?, Amics meus), Manel Zabala (El camaleó, el gripau i la vella Serengueti; Massa cafè, Contes d’Occitània), José Manuel García Cordones “Joe” (pronunciat amb jota espanyola), Rubén Pla (Les armes del capvespre, Nosaltres, societat anònima limitada), Joan de la Vega (Inti-Huatani, Cunnilingus) i servidor de vostès.
Manel Zabala, com jo mateix, va néixer a Bellvitge (Belchite, trabuca amb ironia) i va emigrar a Santaco fa molts anys. El seu nen, l’Òscar, en un moment donat i a petició del públic, aparca la Gameboy i recita ‘El compte Arnau’ de Josep Maria de Sagarra. “Els llibres que recomanen a l’escola són molt avorrits. Estan mal escrits”, observa. El noi té tots els números per acabar sent un inadaptat: si el pare llegeix llatí vulgar i és un expert en occità, el drama està servit. L’angelet cursa només quart de primària.
Joe, per la seva banda, confessa que pateix la “síndrome de Stendhal”, el sentiment d’estar aclaparat per la bondat de les obres que l’han precedit en el temps. “Bé, en Harold Bloom ha parlat de l’angoixa que provoquen les influències”, dic. Ell apuntala: “He optat per no llegir els que jo anomeno sublims. Tolstoi va arribar al més profund de l’ànima humana, de manera que jo no m’hi puc comparar. Si ho fes, ho llençaria tot a la paperera. La meva estratègia és diferent: consisteix a llegir bàsicament autors morts i d’una altra literatura. Així no hi ha el risc que em puguin titllar d’epígon”. “Estàs parlant de trobar models forans?”, li pregunto. “Models discursius forans, sí”.
En Joe és un paio peculiar. Si no menteix, després de una hora de La pasión de Cristo dirigida per Mel Gibson en va tenir prou i se’n va anar del cinema. “Només els profetes han fet més mal que els poetes. Us hi fixeu? Fins i tot les paraules s’assemblen”. “Les guerres més sagnants del segle XX van ser causades pels nacionalismes i la religió”, diu algú. El tractament de xoc a què es va sotmetre per tal del recuperar-se del bany de sang fílmic brindat per Gibson va ser un quàdruple visió de La vida de Brian, de Monty Phyton.
Per la seva part, Rubén Pla també va tenir una nit lúcida. Sovint corroborava les apreciacions de Joe i hi va entaular un duel de cites. Diàlegs de La vida de Brian, fragments de Jo, Claudi, repertori de lectures de ficció científica… “Jo proposava Philip K. Dick i H.G. Wells quan adoctrinava el jovent del Partit. Són escriptors magnífics i em semblava una manera molt il·lustrativa de parlar de la realitat”. “Ara els companys de viatge ja han agafat el bitllet de tornada de la utopia. Jo mateix tendeixo cap al cinisme. Diògenes”. Riu i ensenya unes dents no gaire ortodoxament arrenglerades.
Alguns highlights de converses que vam tenir els tres de la colla pessigolla (Joe, Rubén i jo) són aquests:
J: La importància de l’audiovisual ens converteix en els últims mohicans de l’escriptura.
A: Més ens valdria haver-nos dedicat a la informàtica. Us heu fixat en l’èxit que tenen els blocs d’Internet? És una nova forma de relacionar-se amb el lector. Però tenen unes limitacions derivades de la lectura a la pantalla: els textos són molt curts i fragmentaris. Potser no és tant una limitació com unes diferents regles de joc.
R: Els que són més joves que nosaltres ja no suporten que un personatge focalitzi un relat durant seixanta pàgines. En volen quinze com a molt. Agafes un best-seller de fa quinze anys i un d’actual i tenen en comú que fan servir la mateixa fórmula, no falla: canvi constant de personatges.
J: Recordeu el deu manaments de Billy Wilder? El primer: entretenir. El segon: entretenir. El tercer: entretenir. Així fins al novè. El desè: “A partir d’una hora i mitja, cada minut sembla que en duri dos”.
A: A l’educació les coses també sembla que van en aquesta direcció. Estem abocats a l’entreteniment. A vegades em pregunto si no tindran raó aquells que diuen que l’ensenyament hauria de ser de pagament per a tothom (els que es diuen a sí mateixos liberals de dretes: Sánchez Dragó o Pedro Schwartz). Allò que es paga sempre es valora.
R: Sí, però mira els EUA. Els nens de papà tots tenen carrera i els preparen per pertànyer a l’elit. Els ho van repetint quan estudien: “Vosaltres sou els futurs governants”. Als que no van a la universitat els diuen: “Vosaltres sou els futurs treballadors de les cadenes de muntatge”.
J: En fi. No hem de confiar gaire en el gènere humà. En Rubén i jo som misantrops. Com Cal·lígula, el primer cínic.
R: Home! Cal·lígula no va ser el primer cínic.
J: El primer cínic amb poder. Un emperador!
A: No m’acabo d’aclarir. D’una banda sembla que tota l’estona donem voltes a la dita de Hobbes que l’home és un llop per a l’home. L’infern són els altres. Però crec que l’infern el tenim a dintre nostre.
J: Sí. L’infern som nosaltres.
R: Sí, sí. Els pitjors dimonis són els propis.
A l’altra banda de la taula, ja al “Blue Monk”, provoco Ferran i Rubén: “Com es pot parlar de construir o reconstruir una nació? Si la realitat de les coses s’imposa per sí mateixa, no cal construir res”. “Bé. Tota nació està construïda sobre mites”, alliçona Ferran. “La bandera espanyola és la bandera de la marina, que procedeix de la bandera de la Corona catalanoaragonesa. Deixant això de banda, l’important és com respon una nació als interessos d’un conjunt de ciutadans. A Santaco, ERC ha aconseguit una quantitat de vots impensable fa anys. Arreu del país, cada cop més l’opció independentista guanya terreny perquè ja no se li té por en un marc europeu”.
Ferran Anell és el veterà del grup. Trasplantat a Sabadell, enyora les rajoles de la Rambla. No acaba d’estar content de com es ven Contra els poetes, però les xifres de llibres anteriors eren encara més magres. “Ferran: en Joan m’ha dit que el teu Vila de Martorell el van comprar 50 persones”. “Sí, Andreu, però aquest mes només se n’han venut nou”. “Potser l’Armando Luigi, el del Bar SI/NO, té raó. Potser la literatura és més una qüestió d’orifici que no pas una qüestió d’ofici”.
Després de set hores pels antres de Santaco, toca que ens retirem els perifèrics. A pic d’entrar al cotxe, demano als nadius per la Ronda Litoral. “A l’esquerra, el Gueto. A la dreta, la resta del món”, riuen a duo Joe i Joan. Els perifèrics muntem al modest SEAT Arosa i fem via. Quan miro pel retrovisor, veig la parella que s’enfonsa en la nit. En Joan va capficat en les seves cabòries mentre en Joe sembla, només ho sembla, que cantusseja alguna cosa de Sinatra. En efecte: I did it my way!
