La flexibilitat del llenyataire

Las horas y los labios és un notable lliurament poètic d’Eduardo Moga (Barcelona, 1962), una de les veus més consolidades en el panorama dels poetes catalans que escriuen en castellà. Premi Adonais 1995 per La luz oída, és així mateix traductor a l’espanyol de Frank O’Hara, Yoel Hoffmann o Évariste Parny. L’autor completa la seva activitat literària amb l’exercici de la crítica a revistes com Letras Libres, Turia, El Crítico i Perenquén.

[@more@]

Las horas y los labios (DVD Ediciones, 2003) és un salt endavant a la trajectòria de Moga i suposa una flexibilització de la seva manera d’escriure sense renunciar però a algunes de les característiques més pròpies de la seva veu poètica. Sembla que s’hi adverteix un esponjament dels versos, una més ferma voluntat de resultar intel·ligible que en poemaris anteriors i, així, els sòlids blocs d’hendecasíl·labs dels seus primers llibres deixen via lliure als trenta poemes en prosa del present volum. De la mateixa manera, la veu del poeta deixa esquerdes per les quals es colen altres veus (una conversa, unes paraules caçades al vol, cites literàries) que n’actuen a manera de contrapunt o complement i procuren un respir al lector entre l’espessa malesa de versos febrils.

 

Atès que l’autor s’explica magníficament en el poema IX, de net contingut metapoètic, el citarem per exemplificar fins a quin punt és singular l’aposta del poeta. Comença per dir: “En los pasos encuentro palabras, o fragmentos de palabras, que se agitan con la intensidad de un corazón, como si esporas rigurosas cundieran en sus ángulos”. Allò que es presenta davant els ulls està desconjuntat, fragmentat. El poeta percep aquesta absència de plenitud (“a heap of broken images” dels versos de T.S. Eliot) i s’imposa la tasca d’anar a la cerca del significat tot desbordant el límit estret de la realitat i del llenguatge usual: “Son pasos hacia el significado, pero hacia un significado que no perezca en sus propias linfas, sino que, radiante de sombra, arda bajo la ambigüedad y el granizo”. Més avall estableix categòric, destacant en cursiva: “Mi Patria es la irrealidad” (cita de José Kozer). Davant la inclinació majoritària per la poesia realista, Moga s’inscriu a la minoria de la irrealitat. “Se trata solamente de crear otra voz: la voz ausente adentro de las cosas”, torna a emfasitzar amb una cursiva que convoca Roberto Juarroz. Sembla, doncs, justificat que la crítica hagi enquadrat Moga en el surrealisme hermètic, al qual són afins Olga Orozco, Alejandra Pizarnik i d’una manera eminent Octavio Paz, i que al barceloní no l’incomodi aquesta classificació.

Un altre dels factors que dificulten la recepció dels versos de Moga (o, com a mínim, de totes les seves giragonses significatives) té a veure amb el treball de llengua que s’hi adverteix. El propi autor recorda Paul Valéry a una nota final que tanca el llibre segons la qual els poemes no s’acaben, sinó que s’abandonen. La sobrecorrecció criticada pel Valente de l’última època, en què la igualava a un part fora de l’úter, és el modus operandi de Moga, obsessiu verificador de les seves creacions. La seva poesia no es pot titllar d’improvisada. Una altra qüestió és si aquesta creació constant, aquesta cerca de combinacions verbals inèdites esdevé troballa poètica o caprici combinatori. Però no se li poden negar ambició poètica a les temptatives del poeta. Tot i que no hi ha esperança, el poeta lluita contra l’angoixa i el dolor d’estar viu de l’única manera que sap: escrivint. Es fa a si mateix en l’escriptura: “Creo el espacio que me crea. El latido del lápiz ilumina la noche y acompasa mi disolución”. I una mica més avall: “y me hago espacio, sonido para el deseo, contra lo inmediato, rumor que se aleja de la nada y que busca otra nada más sólida, excitada por la impureza y el hallazgo” (poema XIII). El llibre és, al capdavall, un mostrari de l’arsenal retòric de l’autor, qui admet el mestratge de Proust, i que convida a ser alhora sorprenent i difícil, dur i plaent (El Ciervo, núm. 551). Las horas y los labios és un continu de metàfores, hipotiposis, enumeracions caòtiques, paradoxes i antítesis. És una creació verbal ininterrompuda curulla de visions surrealistes, una poesia de tall intel·lectual amb rares concessions al sentimentalisme: “La noche es un niño que pide agua”. “Dejo, harapos lentos, los cuerpos en que he sido”. Perquè la poesia és “la creación de lo que desconozco” (poema XXI).Quant als temes del llibre, són variats i de volada: l’ésser, la identitat, el pas del temps, la mort, la bellesa, la soledat, la infantesa, el dolor, la insatisfacció, el gest, el costum, la monotonia, la pervivència en els fills o la vida conjugal hi destaquen. Sorprenen les incursions en el món de la infància, la pròpia i la dels fills. La primera ve a tomb en una visita a l’antic pis dels pares i va més enllà de l’evocació romàntica de les olors per embarcar-se en el costat fosc dels records més dignes d’oblit: “Ya puedes empezar a pegar. / Y cayó un fuego quíntuple, una silbante antorcha de cuero, en el cuerpo que aún no era, que me hacía y me dañaba, que buscaba sus frutos como un arroyo escapando. Y el fuego aumentó el amor, como el rayo aumenta la noche. Y crecieron amapolas negras frente al televisor indiferente” (poema XXIII).

El lector que es trobi per primer cop amb un llibre de Moga es pot sorprendre pel llenguatge cru i escatològic: “El coño, piel sumergida, transpira luz”. “Los minutos orinan en mí”. ¿Respon aquesta presència a la determinació d’habilitar un lèxic tabú per a la poesia, per esprémer els recursos de la llengua, així com una aposta totalitzadora, que no vol ocultar cap plec de la realitat i embellir-la falsament? Teòricament, sens dubte. No obstant, hom sospita que tal vegada algun d’aquests exabruptes són un xic gratuïts, en especial el de la plana 91: “Destilo un pedo delicado”.

En suma, la poesia d’Eduardo Moga és una poesia valenta, que s’atreveix a la diferència i a patir la indiferència o fins i tot el menyspreu. Una poesia que corre el risc d’ésser asfixiada per un excés de control poètic però que ofereix quintaessenciada una manera de concebre la realitat (i la irrealitat) personalíssima. Las horas y los labios és un llibre singular i mereix l’atenció de qualsevol lector que no confongui Noah Gordon amb literatura.

Cal advertir que la poesia d’Eduardo Moga no és una poesia fàcil en un doble sentit: ni fàcil d’escriure ni fàcil de llegir. Això és fruit de diversos pressupostos de què parteix i que revisarem de la mà del propi poeta, qui ens deixa entreveure en els seus versos quina és la poètica subjacent. D’entrada, el llibre és un tot orgànic del qual no podem esqueixar un poema sense mutilar-ne el conjunt. En comptes d’agrupar composicions en una mena d’antologia, Moga opta per l’encaix necessari de les unes en les altres. Els trenta fragments són un recorregut per diverses escenes quotidianes, que van des del moment en què el jo líric desperta fins el moment que se’n va al llit a dormir, passant pel recorregut amb tren a la feina, les converses que manté, els menjars que pren o el retrobament nocturn amb la dona i els fills. En qualsevol cas, la presència d’aquest fil conductor no implica que estiguem davant un llibre narratiu: el llenguatge s’encarrega de recordar-nos-ho tot sovint.

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura, Poemes i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.