Operació princesa

Tothom començava a estar amoïnat perquè el príncep Felip no trobava esposa, fins i tot hi havia qui especulava amb l’orientació sexual del futur rei quan, d’un dia per l’altre, s’anuncia que es casa amb un rostre conegut de les pantalles televisives. Als programes del cor els van agafar fora de joc i no van tenir res més a mà que una plana web del domini “punt tk”, és a dir, un servei de redirecció de l’arxipèlag Tokelau, a l’Oceà Pacífic, per obtenir dades o fins i tot material visual de la periodista de TVE. Els còmics televisius d’El Terrat (Buenafuente i companyia) es van apressar a fer un gag en què sortia don Joan Carles amb el fill i admetia que havia conegut la futura reina fent zàpping. Es tractava de Letizia Ortiz, una senyoreta de la qual sempre m’havia sobtat la zeta del nom: àdhuc el corrector automàtic del processador de textos s’entesta a canviar-me-la per una ce. Una dona a qui jo sempre havia trobat una mica embafadora. Massa correcta. Les dones que passarien per nores perfectes (tipus Mari Pau Huguet) sempre fan sospitar que són geniüdes i rampelludes. Ara ja tenen canalla i tot: una petitona amb la mala sort de tenir una taca al nas i un/a altre/a que va fent via al ventre de la mare (nen o nena, no taca).

[@more@]

Quim Monzó reflexionava en un article a “La Vanguardia” sobre la monarquia i afirmava que és millor no tocar-ne res per adaptar-la als nous temps, perquè les reformes podrien seguir indefinidament fins al punt que tothom es preguntés per quins set sous hi ha rei. És a dir: millor pels monàrquics que les dones segueixin sent reines consorts i que el primogènit sigui l’hereu del tron espanyol. Així doncs, si qualsevol canvi conspira contra la continuïtat de la institució reial, potser una idea benintencionada que se m’havia acudit abans que Letizia Ortiz irrompés amb tanta embranzida a les nostres vides hauria desestabilitzat la corona. Es tractava que els espanyols haguessin pogut triar la companya ideal del príncep Felip en un concurs tipus OT. Ningú no ha posat objeccions al fet que la representant d’Espanya al més alt nivell de la cançó melòdica europea, Eurovisió, sortís d’un concurs. Els càrrecs polítics també són triats democràticament, i el de reina m’imagino que és un càrrec polític. Per què no podia sortir també d’un concurs la representant d’Espanya al més alt nivell internacional? Les votacions es realitzarien per SMS i la participació del públic garantiria que l’escollida fos realment popular.

Perquè s’ha repetit amb insistència propagandística Letizia Ortiz una persona del poble. S’hi ha posat molt d’èmfasi en això. Però a mi la paraula “poble” sempre m’ha resultat sospitosa, manipulable, ambigua. És del poble una senyoreta que vesteix Armani? No critico que triés el modista italià a la petició de mà, sinó que tothom insisteixi tant en la senzillesa de la periodista que em sobta que ni jo ni cap amic no tingui roba d’Armani. I no es tracta només de la petició de mà: és que Letizia Ortiz diu que aquest és el seu dissenyador predilecte, cosa que implica que en coneix més i que té roba de diversos modistes de prestigi. I això quan ja feia de periodista, tu! Per cert: la nouvinguda a la reialesa ja ha posat nom a un tipus de coll de vestit. Sembla ser que ja es parla de “coll Letizia”. Atès que comença a marcar tendència i batejar estils, potser aviat podrem parlar de “sabates Letizia”, “bossa Letizia”, “xandall Letizia”… L’únic territori de la indumentària que li quedarà vedat, crec, serà el de la llenceria, problema que no s’hagués produït si el príncep Felip no hagués trencat amb la model Eva Sannum.

Una altre fet que m’ha semblat curiós ha estat que ràpidament s’acudís al segon cognom (Rocasolano) per tal d’encobrir de la millor manera possible la poca distinció de l’Ortiz, cosa que no succeïa amb cognoms menys usuals com Urdangarín o Marichalar. Em recorda una mica els estratagemes de posar guions i preposicions “de” per unir cognoms insulsos amb d’altres més selectes, maniobra que es veu pertot a revistes com “Hola!” a la secció de casoris. Suposo que és preferible un cigaló de González-Byass que un altre hipotètic de conyac González, a seques. De totes maneres, Ortiz tampoc no em sembla tan plebeu. Menys que González o Castro, en tot cas.

Parlant una mica de tot, voldria també ressenyar la utilitat d’esdeveniments com aquest per revifar determinades paraules el futur de les quals perilla constantment. Em refereixo en especial a paraules com el castellà “pedida”. Em constava l’existència del participi (que, per cert, apareix en un acudit molt estès referit a ventositats, aquell del ball en què una diu: “estoy pedida”), però no la del substantiu. D’antuvi vaig pensar que es tractava d’una de les confusions habituals, però no: el terme figura al DRAE i estalvia la precisió “de mano” que se li ha de posar a “petición”. De vegades no està pas malament consultar el diccionari. També el vaig consultar quan ETA va atemptar contra la vida de José María Aznar, perquè no m’acabava de creure que la temptativa fos de “magnicidi”, atès que Aznar llavors no era president del govern espanyol. Però, diccionari en mà, aquell assassinat hauria estat un magnicidi en tota regla.

Tal vegada, però, el que més em van sobtar van ser les contínues apel·lacions a la professionalitat de na Letizia Ortiz. Quan es parla del rei Joan Carles, sempre se l’elogia perquè fa molt esport o bé perquè és molt simpàtic (C. J. Cela). Per què hem de recórrer, doncs, a coses tan avorrides com el treball quan parlem de la futura reina? Per què no podem parlar de la seva afecció a la fabada (posem per cas) per tal d’exalçar-la? Per sort, alguna antiga veïna de comunitat s’ha referit a una qualitat personal de Letizia Ortiz per fer-ne apologia: la discreció al baixar a la piscina. Amb tot, no queda clara la intervenció. Vol dir això que Letizia Ortiz pot ser bona reina en el futur perquè portava banyador en comptes de bikini? És bo per a la Corona que la futura reina no esquitxi quan es llença a l’aigua?

Sense voler ser reiteratiu, crec que hem perdut una gran ocasió de tenir una reina de tots no havent endegat una OP (“Operació Princesa”) com cal. Si OT ens va donar la Rosa d’Espanya, potser OP ens hagués donat una Juani d’Espanya –sense necessitat d’haver esperat en Bigas Luna– o una Paqui d’Espanya. Una reina de tots, una reina veritablement popular.

Tweet