L’hora del Dr. Brummel

D’aquí a quatre dies, José Montilla serà proclamat president de la Generalitat encara que ningú no hi apostava un duro. Es confirma, doncs, que el socialista té les propietats de la colònia Brummel, que guanya en la curta distància, allà on els homes se la juguen. Ell ha estat prou hàbil com per manegar la situació incòmoda que es deriva d’una pèrdua de vots massiva i ara li tocarà fer allò que la propaganda socialista proclama que sap fer millor: gestionar. (Recorden el pòster de campanya amb el candidat voltat de papers pertot?)

[@more@]

La possibilitat de la sociovergència o abraçada de l’ós nacionalista (i consegüent escanyament) al PSC no s’ha produït. Així doncs, l’anunciada convivència del Dr. Brummel i míster Mas, la cara i la creu (o viceversa) de la sociovergència, ha quedat definitivament descartada.

En qualsevol cas, això era esperable. No hauria de sobtar a ningú la decisió d’ERC, ni fer tanta comèdia i titllar de traïció la seva postura. Esquerra, posseïdora de la “doble clau” –en una expressió que començava a cansar–, en realitat tenia un rossinyol, una clau mestra, que només pensava utilitzar per obrir una porta: la de l’entesa d’ara, que era el tripartit d’abans (com els amics d’ara en deien abans xicots). Només cal fullejar Montenegro sí, Catalunya també, d’Hèctor López Bofill i Uriel Bertran Arrué (Ara Llibres, 2006) per saber-ne el perquè. Si l’autodeterminació és l’eix central del programa d’un partit, el full de ruta diu que s’ha de desestabilitzar l’Estat i aconseguir una federació com a pas previ per a la proclamació de la independència, votada en referèndum. I això només serà possible si l’espai dels republicans s’eixampla i els fa ser la segona força del Parlament, a costa dels socialistes. Així doncs, l’únic pacte possible d’Esquerra és el pacte amb els partits de Montilla i Saura.

Tot plegat farà que aquesta legislatura, entre d’altres qüestions d’importància per al país, sigui aquella en què, entre encaixades, rialles i copets a l’esquena entre els entesos, és a dir, els membres de l’entesa, comenci el pols per ser majoritari al centreesquerra, on abans ningú no feia ombra al PSC.

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Política i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.