José Florencio Martínez (JFM) és un prolífic escriptor que des de 2002 ha donat a conèixer les seves obres a diverses editorials: Sonetos y otros sones del corazón (2001), De las madrugadas amantes (2002), 4 estaciones de amor (2002), El espacio de la mirada (2003), Lo hemos “afusilao” esta mañana (2003), Sobre los números (2005) i Tríptico italiano (2005). Tret de Lo hemos “afusilao” esta mañana, que és una obra de teatre, tots són poemaris. Una creativitat desfermada de qui ja té en preparació Ángeles o poemas, finalista del XXVI Premio Hispanoamericano de Poesía Juan Ramón Jiménez, organitzat per la Diputación Provincial de Huelva.
[@more@]
El geriátrico en la playa (Emboscall, 2006) és la trobada de quatre antics companys de rodatge, un exproductor de cinema, un exactor, un exguionista i un director d’escena, i de les respectives companyes sentimentals, en un escenari que és una “platja de la mort” que remet explícitament a Mann i a Visconti, alhora que és una prolongació d’un dels escenaris del Tríptico italiano, anterior recull de poemes de l’autor. És en aquesta última costa on tots quatre personatges, ja envellits, faran un repàs de la seva vida abans d’expirar.
El traspàs de cadascun dels personatges –un a cada acte– va acompanyat dels símbols que els havien obsedit en vida: la llum en el cas de l’exproductor; els escacs, amb Bergman i Allen al fons, en el cas de l’exactor, i els cavalls, metàfora alhora de l’heroïna i els cavallets de fira de la infantesa, en l’exguionista. En realitat, les quatre veus masculines semblen una de sola, així com les quatre femenines són pastades, fins a la sorpresa del quart i últim acte, en què Augusto i Ariadna mantenen un diàleg sobre el sentit de la vida que, si en capítols anteriors s’havia acabat negant (“Dichosos los que viven la vida sin buscarle un sentido, porque ellos no dudarán en las encrucijadas”, p. 41), es troba finalment en l’amor. Així és com Augusto surt del laberint de la vida resseguint el fil de l’amor teixit per Ariadna.
L’obra traspua una ironia constant fruit del xoc entre el llenguatge sublim que fan servir els personatges i una degradació física que els ha tornat grotescos i grandiloqüents –tots han arribat a escena amb cadira de rodes. Les dones que els acompanyen, batejades amb noms de l’Odissea homèrica (Circe, Calipso, Nausícaa, Penélope), hi tenen un paper secundari, de donar la rèplica als homes i de recordar-los la seva manca de potència sexual i vital. El geriátrico en la playa és una obra suggerent i poètica, en què JFM exhibeix la seva capacitat de crear un llenguatge d’un lirisme que beu de García Lorca i propens al barroquisme –sovint amb intenció paròdica, com s’ha dit abans. Aquesta poesia, com que JFM supura versos heptasíl·labs i hendecasíl·labs castellans, es fa explícita quan l’autor s’atreveix a fer recitar poemes als personatges, en uns intermedis qüestionables des del punt de vista dramàtic.
En suma, la segona incursió de JFM en el món del teatre demostra que l’autor sap el que es porta entre mans. Potser no hi ha originalitat de plantejaments escènics, els actors no llencen salsitxes fàl·liques al públic ni s’abaixen els pantalons per demostrar que saben actuar. Tot i així, els lectors farien bé de no passar per alt una obra escrita amb l’elegància d’un autor de teatre amb ànima i cor de poeta.
