Sol ser tranquil·litzador saber que els famosos o els poderosos tenen alguna feblesa, perquè això els apropa a l’homo qualunque, el que no sap parlar llatí. El president Bush, sense anar més lluny i sense voler quedar-se gaire a prop, reconeix que va haver–hi èpoques del passat en què li agradava el mam. En el meu cas, i seguint amb la línia de sincerar–se, he de reconèixer que vaig fumar assíduament tres o quatre anys i que encara avui (molt de tant en tant, però) faig un cigarret. Així com hi ha gent que prova de deixar el tabac i no pot, a mi m’agradaria fumar i tampoc no puc: no em prova. En conseqüència, no fumo gaire res.[@more@]Ara que s’apropa el Ninou i que és moment de fer promeses, potser és un bon moment per revisar la niciesa d’aquesta habitud nociva, pudent i cara. Així doncs, si fumeu, convé que sapigueu o recordeu tot el que diré a continuació.Hi ha moltes maneres de classificar les drogues. Una d’elles és segons si són legals o il·legals, és a dir, si l’Estat en regula la producció i cobra una part dels beneficis a les empreses que les venen o no. Paradoxalment, les que causen més morts a l’any són drogues legals. Tot i que sovint sentim parlar escandalitzats de l’heroïna, cocaïna, speed i d’altres (que no recomano que tastis, perquè són molt tòxiques), el tabac i l’alcohol causen moltes més víctimes. No parlem d’un problema petit, sinó d’un veritable problema de salut pública. Unes dades prou explícites són aquestes: als EUA, cada any hi ha 23,000 assassinats i els accidents de trànsit acaben amb la vida de prop de 45,000 persones. En el mateix període de temps, el nombre de morts a causa del tabac és 430,000.D’altra banda, sovint hem lligat el consum de tabac amb una imatge glamourosa que vèiem (darrerament no tant) fins i tot al cine. El missatge subliminar que ens arribava a través de les pantalles era aproximadament aquest: fumar és de gent amb classe. Al darrere de Humphrey Bogart i d’altres que fumaven a les pantalles hi havia, però, la indústria tabaquera, que els regalava el producte perquè en feien una propaganda molt bona. (A tot això, per si algú no ho recorda, l’actor de Casablanca va morir de càncer de pulmó.)Contra aquest estat de coses (alta mortalitat i relativa bona imatge del tabac) s’han aixecat algunes administracions públiques. A Nova York, per exemple, el 2001 es va endegar una campanya amb pòsters d’allò més originals. N’hi ha un en què surten un seductor amb corbata de llacet i una dona espaterrant. Ell suggereix: “T’importa si fumo?”. Ella respon: “T’importa si em moro?”. N’hi ha un altre amb el cowboy de Marlboro a cavall que parla amb un altre vaquer. S’està confessant: “Bob, enyoro el meu pulmó”. També hi ha el típic en què hi ha un dibuix que il·lustra allò de “Besar un fumador és com llepar un cendrer”. Els trobareu penjats a Internet a http://www.cdc.gov/tobacco/mcrc /billboards1.htm.
Tot plegat és per convidar–vos a mantenir el tabac el més lluny possible. Com a substància addictiva, us controla. Conec gent que només fuma quatre o cinc cigarrets diaris, que és una xifra raonable, però en conec també que voldrien deixar–lo i no poden. En aquests casos, el que va començar amb un ús recreatiu és torna una font de maldecaps que no procura cap plaer, perquè les coses que prenem en excés no les podem assaborir.
Quan encara no fa un mes que Allen Carr, el conegut i reconegut escriptor de The easy way to stop smoking ens va deixar per un càncer de pulmó, ens va cal insistir que fumar o no és, en darrera instància, una decisió personal. Tant de bo que només a la nadala ens recordéssim del maleït fum, fum, fum.
