Gairebé un any sense Gomis

Anava amb metro el 19 de desembre de l’any passat amb en Jordi Pérez Colomé, el subdirector de la revista “El Ciervo”, un paio despert que parla i escriu xinès, i li vaig preguntar pel Gomis. “El Llorenç té el cap clar. Això el salva”. Dies després, escric per a L’Informador de Martorell:[@more@]

Llorenç Gomis i Sanahuja, nascut el 1924, va morir a Barcelona el 31 de desembre de 2005. El funeral es va celebrar al tanatori de Les Corts a un quart d’11 del 3 de gener. El cos va ser inhumat el mateix dia al cementiri de Viladrau.

Llorenç/Lorenzo Gomis, fundador amb Roser/Rosario Bofill de la revista “El Ciervo”; director, sotsdirector, coordinador editorial i articulista de diaris; lligat a La Vanguardia quasi sense interrupció des de l’any 1967; i, a més, poeta, escriptor, memorialista, professor universitari, home de política i, sobretot, cristià de profundes conviccions. Amb “Mort d’un intel·lectual cristià” obria el dia 2 La Vanguardia la secció de cultura. En Joan Barril s’empipava a la contraportada de El Periódico amb un any que comença així de malament. L’arc de les distincions obtingudes per l’intel·lectual abasten des del premi Adonais el 1951 pel recull poètic El caballo fins a la Creu de Sant Jordi l’any 2004. Va ser Síndic de Greuges de la Universitat Pompeu Fabra i degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Aquells que el van tractar es desfan en lloances de l’home i del professional. Sovintegen les referències a la sobrietat, la senzillesa, l’espiritualitat, la vasta cultura, la capacitat d’ironitzar i de dialogar. Personalment, li estic agraït perquè em va adreçar una carta fa uns anys en què em convidava a enviar a “El Ciervo” un poema meu que havia llegit als Vila de Martorell, un sonet que barrejava castellà i anglès. Mesos després del premi, encara se’n recordava i li va venir al cap a l’hora de confegir un número en què quedava un foradet.

Després de la meva inclusió a la revista com a poeta, vaig gosar trucar-li per entrevistar-m’hi: volia demanar-li que em deixés fer alguna coseta a la revista, ni que fos de grum per portar cafès amunt i avall. Li vaig dur en mà un tou d’articles escrits a L’Informador. Em suaven les mans davant del tòtem de barba lincolniana. Amb l’excusa que érem a l’estiu, quan vam encaixar vaig dissimular el producte dels nervis amb una referència a la xafogor. En tot moment vam estar acompanyats del sinòleg Jordi Pérez Colomé. El vell periodista parlava poc: escoltava; així que l’entrevista va anar ràpid perquè jo no sóc xerraire. Em va preguntar per la feina i per les coses que escrivia. Li va fer gràcia que un poemari meu sobre Nova York, poemari que ell havia llegit, hagués començat com a Guía incompleta de métrica española que mai no vaig acabar. En Gomis em mirava amb el somrís beatífic i renaixentista que el caracteritzava. El producte d’aquella entrevista va ser que em van deixar fer ressenyes a la secció de llibres, la més valorada pels lectors de la revista.

Un any després vam pujar més o menys alhora les escales de la redacció –a les redaccions actuals no hi va ningú si no és absolutament imprescindible: coses del correu electrònic–. Jo anava uns metres darrere, desmanegat, amb cabells llargs i samarreta llampant, i ell no em va reconèixer. Em va semblar poc adequat abordar-lo amb un: “Mireu, aquest poca-solta escriu a la revista que vós vau fundar fa mig segle”. De nou, la figura fràgil d’en Gomis em va acoquinar. I ja no el vaig tornar a veure, tret de les fotos.

En els articles pòstums de La Vanguardia de dimarts dia 2, encara hi figurava el correu d’en Llorenç. Si no em semblés que la idea frega la irreverència, encara li voldria enviar un correu amb un “gràcies” amb lletres ben gruixudes.

 

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.