La botiga Casasayas, la del Pla, ha tancat i a casa estem de dol. Anar a Casasayas havia estat per nosaltres, des que vam arribar a Martorell, l’estímul per matinar cada dissabte del món. No ben bé per visitar la part noble de la botiga de roba i complements, la de davant, carrer dels Germans Martí, no; a casa sempre hem estat més de la Verge de la Mercè, el carrer on venien a preu de saldo algunes peces de roba. Però compte: sempre de primeres marques i, en general, de bona qualitat. Així doncs, la frisança els dissabtes era prou justificada per a aquells que no ens importa anar a la moda de la temporada anterior (o de fa dos o tres anys). Ara que la veterana botiga del Pla ha tancat les portes perquè els amos es jubilen, puc quedar-me al llit fins a una hora prudent en comptes de veure’m forçat a sortir-ne abans de les 10 del matí.[@more@]
Perquè en els bons temps la competència era ferotge. Qui badava, perdia l’oportunitat de la jornada. Calia passar per davant de la parada com si tal cosa, com si en realitat anéssim de pas a comprar fruita. Fent cara de no estic mirant de cua d’ull les piles de roba. Fingint-nos dignes d’entrar per la porta del davant.
Per cert, que aquesta pèrdua d’un comerç veterà coincideix amb la de la pastisseria Gomà. Amb tot, la pèrdua de Casasayas és més sensible, ja que ha estat un lloc de trobada informal de les diferents ètnies i cultures de la vila, agermanades amb el propòsit de comprar marques a bon preu. Ha estat un model de convivència que portava a la memòria els temps feliços de l’Escola de Traductors de Toledo, quan Alfons X el Savi. Ara, però, ens veurem tots plegats abocats al Ganga-Tex del Congost que, diguem-ho clar, no és ben bé el mateix.
L’apunt històric ens fa retrocedir l’any 64, quan Lluís Casasayas va obrir la botiga al barri del Pla. Llavors n’hi havia ben poques: una de queviures a l’actual llibreria Bernadàs i poca cosa més. “Els nacionales van bombardejar la botiga de la família a la Vila el penúltim dia de la guerra, el 23 de gener. El penúltim a Martorell, vull dir. L’endemà hi van entrar. Si no hagués estat per aquella bomba que va entrar per la xumeneia, no m’hauria tocat treballar tant”. Així és com s’obre el parèntesi que es tanca 43 anys després.
Assistim a l’ocàs de l’elegància local? Casasayas l’ha representada, i fins i tot el glamour, en un poble on les botigues de productes selectes ho tenen magre (o, si no, que li ho preguntin a la desinformada que va obrir i tancar al carrer de Josep Pla una botiga de queviures a l’estil del Rincón del Gourmet de El Corte Inglés).
Jo guardaré en un lloc ben especial de la meva memòria l’apoteosi de la meva relació comercial amb la botiga, el dia 21 de juliol de 2007, quan vaig pensar que es complia la profecia pujolsiana del tot pagat. I és que, després d’haver-me fet amb una camisa ben maca i amb una samarreta de punt de màniga llarga –que vesteixo mentre escric aquest article– al preu raonable de 20 euros, tot això a la part noble de la botiga, la que té taulell, vaig anar a fer una ullada a la part de darrere. Vaig triar una samarreta verda i rosa per a la meva dona i llavors el responsable de farcir el meu armari al llarg de l’últim lustre, sabedor de la meva aleshores imminent condició de pare, em digué: “Endu-te-la. Ara seràs pare, això és un galó”.
Tants anys de servei mereixien unes paraules. Gràcies per tot, Casasayas.