S’ha publicat recentment una notícia esfereïdora relativa al departament d’allò que abans era Ensenyament i ara és Educació (per allò que hi ha qui creu que canviant un nom es canvia la realitat que aquest designa): el 80% dels professors tenen problemes per controlar la classe. La broma fàcil està servida: és a dir, que el 20% restant són directament els que no la controlen. Tots els que hem fet classe alguna vegada sabem que hem d’estar preparats per apagar focs. Ara bé: mai com ara aquesta havia estat la funció principal d’un professor, per sobre de la d’impartir coneixements. Mai abans el professor havia hagut de fer tantes vegades de bomber.
[@more@]
Un amic poeta, professor de la pública i premi Vila de Martorell, minuts després d’encoratjar-me perquè fes oposicions, m’acabà confessant: “La pública és un femer”. Amb la seva afirmació no feia sinó reforçar la meva idea que un lloc de feina fix no paga la pena si és un bitllet cap al patiment personal i el campi qui pugui. Que hi hauria un moment que m’hi acostumaria? Sens dubte. Però a una edat, francament, fa mandra haver de passar un altre cop pel tràngol de guanyar-se uns galons davant l’alumnat de centres a la porta dels quals bé es podria posar el vers dantesc: “Perdeu tota esperança els que hi entreu”. Ni que sigui per obtenir dos mesos de vacances pagades i 25 hores de feina a la setmana.
Algú podria pensar que exagero i tal vegada té raó. L’informe Pisa, publicat íntegrament el 4 de desembre, situava els alumnes catalans per sobre de la mitjana espanyola i els alumnes del conjunt de l’Estat en una posició mitjaneta, al costat de països com els EUA, que encara són la primera potència econòmica mundial. Potser el que fa més ràbia, vist des de dintre, és la falta de correspondència que hi ha entre les oportunitats d’aprenentatge d’avui dia i els resultats obtinguts. Perquè, encara que l’escola tingui problemes de dotació pressupostària, quan abans havia disposat de més diners? Quan hi havia hagut menys alumnes per aula? Quan hi havia hagut tants ordinadors i tant material? Quan els professors havien cobrat tant?
Com que el pessimisme sempre té molts adeptes, faré unes quantes propostes de canvi en clau optimista per provocar algunes dissensions. 1) Aprovar un nou sistema escolar i no canviar-lo substancialment durant 20 o 25 anys; 2) avançar l’edat a què un alumne, dintre del sistema obligatori, pot començar la seva capacitació professional (veg. Panfleto antipedagógico de Ricardo Moreno Castillo), atès que als 16 anys ja pot treballar; 3) facilitar l’expulsió dels funcionaris que no compleixen; 4) endurir l’accés a la docència i la capacitació del professorat: ha de ser professor qui ho vol ser i dóna la talla, no qui no ha trobat altra cosa o vol pencar poc; 5) fulminar la ministra Cabrera, qui diu que no s’ha de prohibir l’ús del mòbil a classe, talment com no es prohibeix en un restaurant –només faltaria que els professors haguessin de repartir a classe cacauets i gintònics.
Mentre no hi hagi un acord ampli al voltant de qüestions bàsiques com les precedents, seguirem posant pegats a un sistema que no s’aguanta. Seguirem fent que sigui mentida que la prioritat d’una societat és educació, educació i educació.
