Miquel Pueyo, exsecretari del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), ho va deixar clar en el seu últim llibre, El fantasma de la mort del català: al català encara li queda corda i més val que deixem de proclamar que s’està morint. O és que es vol convèncer algú que pugi a un vaixell que tots diem que s’està enfonsant?
[@more@]
No es tracta de simple propaganda voluntarista, d’optimisme irredent. Algunes dades que podem consultar a la pàgina de la Plataforma per la Llengua són encoratjadores: el català és una llengua mitjana en el context europeu, i en nombre de parlants que el tenen com a materna se situa per sobre de llengües oficials de la UE com el finès, el danès i l’eslovac.
Quant a la relació dels estrangers amb el català, els més receptius a aprendre’n són els equatorians i els romanesos (3 de cada 4). Intencions a banda, l’arc dels parlants estrangers de català va, grosso modo, del 20% de romanesos al 2% dels xinesos.
Pel que fa a la idea que la nova immigració és menys receptiva a aprendre català que la procedent de la resta de l’Estat en períodes històrics anteriors, tampoc no és exacta. Carme Junyent, professora de la UB i impulsora de la gimcana de les llengües a diversos municipis, raona que a un estranger que no sap ni català ni castellà tant li és aprendre’n l’una o l’altra. Ara bé: per això cal que la societat de rebuda aculli el nouvingut en català.
Vull recordar tres idees no gaire originals per acabar aquestes pinzellades sobre la situació del català.
1) Ens hi hauríem d’adreçar a tothom, també als estrangers. Una queixa recurrent dels alumnes de cursos de català per a adults és que tothom s’hi adreça en castellà. Amb qui tindran ocasió d’aprendre’l, doncs? Que no s’incorre en discriminació lingüística amb un “és que, si no, pobret, no m’entén”? Parlant a poc a poc no és difícil entendre el català a algú que ja parla castellà.
2) El català, sense la immigració, no tindria possibilitats de supervivència. Sense la nova immigració ni totes les anteriors. La immigració no només serveix per sostenir allò que en diem pomposament “estat del benestar” (i nosaltres que ens pensàvem que la sanitat, l’educació i els transports públics eren un desastre!), sinó també per nodrir la nostra demografia, que altrament seria paupèrrima, i poder eixamplar el nombre de parlants.
3) Cal més estima per la llengua. L’expresident Pujol calcula que al català li queden 500 anys de corda. Donem-li’n, doncs, una mica tots plegats. Que no se’ns mori a les mans abans de temps.
