Un amic la identitat del qual protegirem amb una X té un fill de 3 anys. Resulta que la criatura és una mica trapella i darrerament té fal·lera per l’aigua. A l’hora del pati, abans d’anar cap a classe, s’apropa a la font i es ruixa amb l’element humit de dalt a baix fins que queda ben xop. Una altra de les gracietes de l’infant consisteix a apropar-se a l’aigua del vàter, encara que sigui públic, i tirar-se-la per sobre. Llavors es passa les mans cap enrere pels cabells i se’ls aixafa. Esclar: amb els cabells mullats és més fàcil pentinar-se.
Aquest noiet, amb qui viure deu ser una aventura quotidiana, es va apropar un dia al pare i li va dir: “I porres”. El pare, com que no l’entenia, li ho va fer repetir i l’angelet va tornar a dir amb un to que volia ser intimidador: “I porres”. El pare, que s’ensumava que l’estava insultant, pouava en va en els seus coneixements de llengua. “Si és un insult”, pensava, “potser m’està dient ruc, estiracordetes, tocacampanes. Són infantils i és el que toca. I si vol dir torracollons? No, és massa fort. A més, fonèticament no s’hi assemblen. Què dimonis voldrà dir aquesta criatura?”.
Un detall que fins ara havíem omès, i que potser no sigui del tot balder, és que el petit plançó és adoptat. És a dir, que ja portava alguna cosa a la motxilla abans que els pares que l’han acollit la hi comencessin a farcir amb les atencions que abans no havia rebut, amb les paraules d’afecte que potser mai no havia sentit. I si les paraulotes que el noiet proferia ara no fossin sinó rèmores del passat, restes de les paraules de menyspreu a què s’havia acostumat abans de conèixer-los?
En qualsevol cas, el nen va seguir anant a escola i adquirint coneixements de tot tipus. Com fan tots els infants, parlava amb els companys, es barallava, jugava. I de tant en tant aprenia alguna cosa nova.
Un dia va arribar a casa i es va dirigir de pet a son pare. Com aquella altra vegada que havia intentat debades insultar-lo d’una manera intel·ligible, es va palplantar davant el seu diguem-ne progenitor i li va etzibar un clar i català: “Gilipolles”. El pare, lluny de reprimir allò que en aparença era un insult, es va emocionar fins al caire de la llagrimeta: no només el seu fill havia fet grans progressos a la parla i per fi l’insultava amb totes les lletres. El més important era que s’havia integrat amb els companys. Quin alleujament! Ara ja podia enviar tranquil el nen a l’escola: el seu nano s’havia socialitzat.
