Hi ha temes de conversa que donen molt de joc i que serveixen per apaivagar els ànims, com ara el futbol. El futbol tranquil·litza perquè és fàcil incórrer en la tautologia, en el cercle viciós, en mastegar una i altra vegada les mateixes obvietats. És possible parlar de futbol hores i hores i encabat tornar al punt on havia començat la conversa. El futbol exalta; la conversa de futbol, en canvi, és un sedant. Per culpa del futbol es pot retirar la paraula a algú, insultar-lo, agredir-lo, castigar-lo sense postres. En canvi, garlar i garlar en cercles sobre futbol aconsegueix que el cervell entri en activitat Alfa i connecti amb els desitjos ocults del subconscient.
El més important per abastar la pau mental tot xerrant de l’esport rei és no atrevir-se a pronunciar cap frase original ni creativa. Si ho fem, el sotrac és nefast per a l’objectiu que es persegueix, una mena de nirvana, i tornem sense remei a l’expulsió del paradís, ens quedem sense les ones de 10 cicles per segon i tornem a l’aridesa de l’activitat Beta. Per tal d’evitar-ho, cal trobar el mínim comú divisor, donar voltes a tot allò que ningú no posa en dubte.
Exemple número 1: “Ronaldinho està en baixa forma. Fixa’t en les mones d’aquest any: hi ha el Messi, el Puyol… El Ronaldinho ja no hi és. Ja no l’estimen els nens perquè és un dropo. Ja ho deia jo quan el van fitxar del PSG. Sempre al gimnàs. No rendeix com cal. Abans els jugadors no cobraven tant i sentien els colors. Ara són tots una colla de mercenaris…”. És important que la conversa faci un crescendo en indignació, que pot culminar amb la frase totèmica “és una vergonya”. Cal anar de menys a més, començar per esquitxar només un jugador i finalment acabar amb una afirmació categòrica, que abasti tot el gremi. També és molt important afegir-hi una dosi de profecia, allò tan suat del “ja ho deia jo”.
Exemple número 2: “No és que el Madrid guanyi la lliga per mèrits propis: és que el Barça l’hi està regalant. Un punt dels nou últims. Són uns pòtols. I què em dius del Ronaldinho? No estava ni convocat a l’últim partit. No rendeix com cal. Abans els jugadors no cobraven tant, però sentien els colors. Ara són tots una colla de poca-soltes…”. Oi que tot ja té un aire dejà vu? Oi que tot sona a cercle viciós, no només a “això ja ho deia jo sinó que, a més, ho acabo de dir”? Això és bon senyal. Això vol dir que no ens atrevim a pensar per nosaltres mateixos i que ja hem trobat el mínim comú denominador, i sense fer números ni res.
Crec que les autoritats públiques haurien d’adonar-se del potencial sedant del futbol i programar-lo més en obert, com es feia abans. Perquè és d’interès públic, com va dir Álvarez-Cascos quan governava. Parlant de futbol assolirem la felicitat que mereixem i que reclamaven les primeres constitucions. I tot plegat debatent si el jugador havia fet el control amb la mà o polemitzant sobre si la pilota havia entrat o no en aquell gol fantasma.
