L’any 2004 em sobrava el temps i vaig decidir fer alguna activitat al poble. Què era preferible: aprendre alemany o tocar un instrument? That was the question. Vaig descartar la llengua de Goethe perquè normalment allà on parlen alemany parlen anglès, llengua que domino una mica. (Amb aquest raonament, prou que ho sé, al català li quedarien quatre dies.) Així que em vaig adreçar a l’Escola Municipal de Música i vaig preguntar com ho havia de fer per apuntar-me a tocar la bateria. El cas és que no hi havia places per a aquest instrument de percussió i, després que em rebutgessin a guitarra pel mateix motiu, vaig decantar-me pel saxo, tot i la pressió del professor de trompeta, que em va cantar les excel·lències d’aquest instrument musical al taulell mateix de matriculacions. Tota aquesta peripècia deu ser el que en diuen la música de l’atzar.
A classe de solfeig vaig tenir de condeixebles una alumna de La Mercè, un noi el nom del qual no recordo, el Jonathan i un senyor calbet, amb patilles i ulleres. Els dos veterans vam rebre les primeres classes i vam donar el do de pit amb hits com “M’he comprat un elefant”. Vam aprendre que les corxeres no són el que hi ha a les piscines, que els bemolls no només s’utilitzen en sense sentit metafòric i que hi ha més claus que la de sol. Quan va arribar l’examen del primer trimestre vaig treure un excel·lent, però el xicot calbet, amb patilles i ulleres va excel·lir encara més amb un cum laude. Aquell xicot era, és clar, en Lluís Cintas.
En Cintas em va sorprendre en confessar-me que tenia quatre criatures, totes reconegudes. Per alimentar aquesta prole es dedica al món del disseny gràfic, també de forma artística. Parafrasejant un poema, podríem dir que la sorpresa del cartell de la Fira de Primavera d’enguany ha estat que “el nom del guanyador no era Lluís Cintas”. I és que el dissenyador local s’ha alçat amb aquest guardó monetari i honorífic (ser profeta a la seva terra) per dos anys consecutius: 2006 i 2007.
A més a més, desplega una activitat associativa infatigable: és fàcil veure’l a ell amb la Rosa i algun dels nens en qualsevol activitat de caire popular que se celebri arreu del poble, siguin massatges per a nadons, balls per a la canalla, mercat solidari per a la Marató de TV3… Això per no parlar que forma part de l’Associació de Veïns del Pont del Diable. Per si encara fos poca cosa, la Rosa es dedica a la política des de les files de la CUP. Per això, en un monogràfic de la revista El Ciervo dedicat a la política vaig pensar en ell quan el subdirector, el Jordi Pérez Colomé, va demanar si coneixíem algú la parella del qual o de la qual es dediqués a la política. Com s’ho feia el company o la companya sentimental per tirar endavant la situació? En Lluís es va explicar amb claredat: és un misteri.
Per si encara no era prou conegut, en Lluís Cintas es va empescar un concurs titulat Endevina-rètols, que va tirar endavant a través de l’aMartorell. El concurs, per si algú no n’ha sentit a parlar, consistia a ubicar una lletra en un dels rètols de Martorell. L’èxit de la iniciativa va ser de tal magnitud que en va fer una segona edició i ja està treballant en la tercera. Tot això, ars gratia artis, sense rebre res a canvi. Quan el concurs encara s’estava gestant, em va consultar sobre l’avinentesa de premiar el guanyador de cada setmana amb una cançó o un poema. Com que sóc un material boy, vaig dir-li que millor que busqués patrocini de comerciants o alguna cosa així. Sortosament, no em va fer cas i el concurs va ser un èxit, que va aplegar més de 50 participants en la segona edició, malgrat l’evanescència dels premis.
D’aquesta manera, pràcticament sense adonar-me’n, en Lluís Cintas s’ha anat fent un forat en el meu imaginari martorellenc i m’és difícil concebre el poble sense ell. Si quan sortís al carrer no hi trobés rostres afables com el seu, algú a qui explicar-li animalades amb la certesa que em riurà les gràcies o simplement persones amb qui fer-la petar una estoneta, Martorell s’assemblaria més a la ciutat dormitori en què tanta gent no volem que s’acabi convertint.
