[Publicat a L’Informador de Martorell el 28 de juny de 2002]
Fa cosa d’una dècada, el meu professor de filosofia deia que, si uns anys abans una dona hagués anat a comprar al mercat amb faldilla de cuir, l’haguessin pres per una cortesana, una ramera, una meretriu. Afortunadament, això ara ja no és així i la faldilla de cuir ha passat a ser una peça més comuna i força menys agosarada que, posem per cas, els pantalons de cuir, encara en vies de normalització.
Entre les adolescents, mancades d’alguns escrúpols que el llast dels costums imposava a les seves mares, l’avanç de les modes és força més ràpid. Per exemple, el d’ensenyar el màxim de pell, carn i ossos. Cal, però, perquè ningú no em prengui per un pervertit, fer una distinció abans de seguir endavant. És la distinció entre mirar i veure. Hi ha coses que es miren i coses que es veuen. A vegades, un preferiria de mirar a una altra banda i, no obstant, es troba al davant amb coses que no pot no veure. Així és com un professor del meu col·legi un dia em feia l’observació sobre les calces que les nimfetes de l’ESO acostumen a portar. Em va parlar de no sé qui i em digué que tenia boletes a la part de la goma. És un home casat i amb un fill, i crec que la seva conducta amb ells és irreprotxable, però hi ha coses que es veuen sense que hom no les miri.
Amb un afany merament científic i estadístic, i mentre les noietes de quart d’ESO feien uns exercicis, vaig voler comprovar quantes deixaven al descobert les calces. El treball de camp va posar de relleu unes xifres incontestables i significatives: de les deu alumnes del grup, sis no controlaven bé la rereguarda. Fent uns complicats càlculs que ara no vénen al cas, i si suposéssim els resultats extrapolables al conjunt de la població del país, tenim que un 60 per cent de la població femenina més jove entra dintre d’aquest grup. Deixo als estudiosos que vinguin després de mi l’aprofundiment en aspectes morfològics (l’auge de la tanga, majoritari entre les nenes), cromàtics (per què calces vermelles quan no és cap d’any) i de mercadotècnia (marques fashionable i marques demodé) que hi tenen a veure.
La veritat és que la moda de mostrar i no suggerir no és nova. Com tantes altres coses, les devem al país de l’hamburguesa (i no parlo d’Alemanya). Sembla ser que l’origen de mostrar la roba interior l’hem de buscar a les presons dels EUA. Com que la roba carcerària és ampla, sovint passa que cau per sota dels calçotets i calces. En sortir de la presó, certs individus imposaren aquesta tendència, que esdevingué un marxamo de tipus durs que havien passat per la garjola i que eren, per tant, mereixedors de respecte. D’aquí a la utilització per part de les firmes comercials només hi ha un únic pas que, si no m’equivoco, el donà Calvin Klein en posar les etiquetes de la marca ben visibles a la goma que envolta la cintura.
Lluny de dur-nos les mans al cap, el que hem de fer és celebrar el triomf del minimalisme també en l’àmbit de la indumentària. “Menys és més”, proclamaven arquitectes, pintors, decoradors. Els fabricants de texans deixen de fabricar cintures i, de passada, s’estalvien un tros de tela. Ara li ha arribat el torn a la roba i tenim melics al descobert i calcetes que es deleixen per emergir de les simes dels pantalons.
