RENFE dejà-vu

Dissabte passat vaig baixar del primer vagó del tren que venia de Barcelona i, per fer cap a l’estació, vaig creuar les vies per davant de la locomotora, com tanta altra gent. Uns cinquanta metres enllà, esperava la foscor del túnel –temps enrere una rasa que partia el poble– de la qual podia emergir en qualsevol moment un tren de passatgers o de mercaderies. Que potser s’anunciaria fent servir la botzina. O tal vegada, no. També podia passar que algun dels viatgers tingués problemes amb les fustes i s’entrebanqués. Perquè anés amb crosses o amb un cotxet de nen o amb sabates de taló. O que simplement ensopegués. En fi, tantes variables.

 

Prou sé que hi ha un cartell que diu ben claret que no es pot anar més endavant de l’andana, en direcció Vilafranca, per entendre’ns, i creuar per les fustes que faciliten travessar la via a peu pla. Però llavors la pregunta és òbvia: per què l’andana fa rampa avall i què dimonis fan allà aquelles fustes? Per què no les treuen d’una vegada i obliguen que tothom passi pel pas soterrani de nova construcció, en direcció Barcelona?

 

Sempre m’ha semblat que no hi ha com posar bastons a les rodes perquè la gent ens estovem. No ens enganyem: si la limitació a 80 quilòmetres per hora prop de Barcelona no anés acompanyada amb els arcs que fan fotos, la velocitat seria sensiblement superior a l’actual, com passa allà on la possibilitat de sanció és remota. En fi, que l’amabilitat dels bons propòsits (fer reduir la velocitat, convèncer-nos que passem per un pas subterrani allunyat) és inútil sense l’altra cara de la moneda: l’espasa de Dàmocles de la sanció.

 

Suggereixo humilment que es contracti un manobre o dos perquè treguin les fustes d’una vegada i aixequin les andanes per la part més propera al túnel, a fi i efecte que el trànsit de vianants per la zona es vegi greument obstaculitzat o àdhuc impedit. Tal vegada així ens estalviarem part dels accidents gratuïts que de tant en tant s’esdevenen en aquesta estació nostra de cada dia.

 

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.