[Publicat a aTotarreu el 17.05.2006]
Fa 12 anys, l’última final europea del Barça em va agafar treballant. Vaig anar al vespre al Mercat de Sant Antoni per emmagatzemar fins a l’endemà les enormes caixes de fusta que guarden la roba de les parades. S’havia d’empènyer de valent, per moure-les. Eren els temps del Dream Team i jo tenia la falsa impressió que a Can Barça lligaven els gossos amb llonganisses: “Avui vaig a treballar, que em donen uns bons calerons. De finals europees, ja tindré temps de veure’n més. L’any vinent, per exemple”. Poc em pensava que l’equip de Cruyff cantava a Atenes el seu particular cant del cigne.
Aquest record personal és per introduir la qüestió del dia: el partit del FC Barcelona. Resulta que a Martorell hi ha dos plens aquesta tarda: un d’ordinari i un altre d’extraordinari. Fot-li’n dos, tu! Els de CiU s’emprenyen perquè voldrien veure el futbol i els partits de l’Ajuntament no troben cap motiu per ajornar els plens ni per canviar-los d’hora. L’argumentació dels governants fa servir una paraula clau: el partit no és “d’interès públic”.
En un poble on no hi hagués la crispació política que darrerament hi ha a Martorell, les coses es podrien plantejar d’una manera amistosa. Exemple: “Escolta, no em fumis, que quan el Barça va guanyar l’última Copa d’Europa jo encara gastava xampú”. O: “Jo encara creia en els Reis Mags”. O: “Jo encara era un zigot” –això els més joves–. Però quan hi ha mala maror, l’estil Vendrell s’imposa: “Si toca avui, toca avui”. Sostenella y no enmendalla.
Dit això, cal afegir-hi certes precisions. La primera, que el futbol no és d’interès públic. Si de cas, és de l’interès del públic (d’una part, si més no). Això li ho va recordar Sánchez Ferlosio a l’inefable Álvarez-Cascos quan el ministre volia defensar l’interès públic de veure en obert, sense pagament per visió, duels de la màxima com ara el Barça-Madrid. És a dir: que ningú discuteix que la vida d’Ana Obregón és de l’interès del públic i que els pits de Belén Esteban també ho són. Però dir que són d’interès públic… Això només podria ser en un règim comunista o bé si se’n col·lectivitzés l’usdefruit. L’interès públic sol ser avorrit: construcció d’hospitals, millora de les comunicacions, gestió de les escombraries, etc.
També voldria precisar que el futbol, possiblement, tingui molt d’allò que el satíric Juvenal va anomenar “Panem et circenses”. “Pa i circ”, per apaivagar els ànims de la xusma. I la veritat és que, enmig d’una celebració eufòrica, en un moment de lucidesa, un pot preguntar-se que té en comú amb alguns individus mononeuronals que l’envolten. Aquesta pregunta, esclar, fa que s’ensorri l’edifici de les il·lusions. Perquè una cosa és el que diu l’himne, “ara estem d’acord”, i una altra és preguntar-se: “En què estem d’acord?”. Potser amb certs seguidors del futbol, en res. Coincidir que a tots dos ens agrada com juga Ronaldinho no és exactament allò que es diu una coincidència “de fons”. I és que és el problema que tenen les il·lusions: que tenen poc a veure amb els objectius. Quan hom té objectius, procura assolir-los. Quan un té una il·lusió, es compra el cupó de l’ONCE i avall. Crec que tots hem de coincidir que el terreny de la política és el de la realitat, no el de les il·lusions.
D’altra banda, l’estat d’excitació davant de la cita europea blaugrana pot resultar fins i tot ridícul. El filòsof Fernando Savater, quan li pregunten pel futbol, sempre rebutja parlar-ne, per no fomentar-lo. Perquè, ¿què passarà si el Barça guanya? El cofoisme col·lectiu es farà insuportable. L’Estatut penja d’un fil, però només ens en queden set copetes per agafar al Madrid! Evidentment, el triomf blaugrana serà històric. La celebració, històrica. El rebombori mediàtic, històric. Vet aquí: la proclamació de la República o el descobriment de la penicil·lina, al nivell de les gestes esportives dels nostres mercenaris de luxe.
Fa anys, quan l’elegant Camilo José Cela (“¿Un plato de gachas, Don Camilo? ¡Venga!”) va guanyar el Nobel però se li resistia el Cervantes, va declarar: “El Cervantes es un premio lleno de mierda”. El clam era general: “Que l’hi donin ja i que calli!”. Fins que l’hi van concedir. Aleshores, suposem, l’acadèmic el va enllustrar –“limpia, fija y da esplendor” – i li va semblar d’allò més avinent. El món tornava a girar.
Així que els meus millors desitjos per als culers. Aviam si d’una vegada els nostres guanyen la segona Copa d’Europa i se’ns passa a tots plegats aquest estat d’histèria col·lectiva sense solta ni volta.
