[Publicat a L’Informador de Martorell d’11 de febrer de 2005]
Vueling ha irromput recentment en el panorama de les companyies d’aviació de baix cost fent notable soroll. Formada amb capital català i propulsada per Josep Miquel Abad, un dels organitzadors dels Jocs Olímpics de 1992, aquells esdevinguts a la ville de Barcelona, acaba de rebre el premi Iniciativa Empresarial, que concedeix El Periódico de Catalunya. Vueling ha començat amb una modesta flota de sis avions Airbus A 320 i cobreix encara poques destinacions, una de les quals és Madrid, amb la qual cosa la lluita pel pont aeri esdevé aferrissada.
Com molts recordaran, els primers viatges de la companyia van tenir uns preus insòlitament baixos, a partir de 10 euros per trajecte (excloent-hi les taxes). L’explicació dels costos ajustats la tenim en diversos factors: la contractació dels bitllets es fa a través d’Internet o mitjançant trucada telefònica; com en totes les companyies barates, el seients de davant es claven als genolls; no et donen restauració col·lectiva (allò que els que parlen anglès o ho fan veure diuen catering). Tot plegat fa que avui dia muntar amb avió s’assembli cada cop més a una sortida escolar amb autocar.
Els empleats de la companyia són, en general, joves i trempats i utilitzen paraules estranyes com sobrecargo (cat. sobrecàrrec) o sobrefalda (cat. faldellí). Sembla que tenen alguna fixació amb les paraules començades per sobre-, que sobreabunden en la seva conversa. Un altre dels trets aglutinants d’aquesta jovenalla és que per megafonia et tutegen i, en canvi, et tracten de vostè en el tu a tu (en el vostè a vostè, volia dir). Se’ns presenten amb un “Els parla X, de València. També volen X”. Tot plegat recorda l’enyorat Un, dos, tres. La inexperiència, això sí, es deixa sentir en algun moment, com aquell en què una de les hostesses avisava que arribàvem a Madrid mentre reia de manera incontrolable. Una brometa pujada de to que li hauria fet el truà del capità?
Una de les sorpreses agradables que té volar amb aquesta companyia és que a Barcelona et saluden també en català (a més dels preceptius anglès i castellà). Un cop l’avió s’ha enlairat, se n’obliden fins que, a les envistes de la Ciutat Comtal, se’n reprèn l’ús i t’hi saluden (del català, en català) amb un succint “Moltes gràcies! Adéu-siau!”. Com sabran els lectors, una de les senyes d’identitat de Vueling és la barreja lingüística dels seus anuncis: “20 € per trayecto”.
Per aquells que tenen por a pujar a un avió, farem unes reflexions gens balderes. La primera: que no s’espantin, que muntar-hi i no agafar pertorbacions (molestes sacsejades inquietants) és com esperar que a la mar no hi hagi onades. La segona: que fan bé de tenir-hi prevencions: els homínids hodierns fem coses inversemblants amb una naturalitat espaterrant. Volar n’és una.
Només faria un retret als amables responsables de Vueling: que et passin una enquesta de satisfacció abans de l’aterratge. D’acord que ningú no s’aturaria a emplenar-la un cop s’hagués aterrat, però és que la manera com es pren terra és un element definitiu a l’hora de jutjar la comoditat d’un viatge. Hi ha pilots que sembla que aterrin en un patatar abonyegat.
Atenció, atenció. Avís a tots els lectors. Els parla l’escriptor. Res més. Si agafen aquesta companyia, que tinguin un bon Vueling.
