El quart llibre de l’editorial del martorellenc Jordi Raventós és una tragèdia en cinc actes traduïda del francès original, que el lector té a les pàgines de l’esquerra. El llibre s’acompanya amb una nota preliminar del traductor, Albert Mestres, la dedicatòria de Racine a monsenyor Colbert i un pròleg en què l’autor es defensa de la crítica que li fa l’Abbé Montfaucon de Villars referent a la poca substància dramàtica de l’obra, atès que es tracta d’una tragèdia en què no hi ha morts. Racine es defensa mantenint la impossibilitat que un producte estètic pugui acontentar tothom i es vanta de l’èxit de Berenice: 30 representacions amb la sala plena.
L’obra presenta un triangle amorós format per Berenice, reina de Palestina; Tit, emperador de Roma, i Antíoc, rei de Comàgene. Tit ha acabat el dol per la mort de Vespasià, son pare, i ja pot esposar Berenice, però és llavors que es troba davant un dilema: com pot casar-se amb una reina estrangera, si Roma no ho accepta?
Roma, per una llei que no pot canviar,
no admet amb la sang seva la sang de cap forà (v. 377-378)
Entren en contradicció, doncs, l’aspiració de ser bon governant i l’esfera de la vida privada: el que havia de ser un motiu de plaer es converteix en “himeneu odiós”. Tit ha de renunciar a un amor: Berenice o Roma. El deure i la glòria o Anomenada s’oposen a l’amor, i Tit es troba esqueixat.
Per la seva banda, Antíoc també està enamorat de Berenice i no gosa confessar-li-ho: “amb un vel d’amistat l’amor meu he tapat (v. 26)”.
Quant a Berenice, interpreta malament els sentiments de Tit i el fa gelós d’Antíoc, amb el que això implica:
Si Tit està gelós, Tit està enamorat (v. 666)
Aviat el lector s’adona que davant la cruïlla personal, Tit farà que prevalgui el sentit del deure:
Conec prou bé el meu deure, seguir-lo és el meu cas:
si podré sobreviure-hi no ho tinc en compte pas. (v. 551-552)
La noció de virtut també se superposa a la de deure: el domini de les passions és un esforç moral i el bon governant està forçat a ser exemplar per a la posteritat:
que un heroi vencedor de tantes nacions
sabria, tard o d’hora, dominar les passions (v. 497-498)
La mateixa idea queda reflectida en aquests versos:
Però, senyora, en fi, ¿potser em creieu indigne
de deixar cap exemple a la posteritat,
que sense grans esforços no pugui ser imitat? (v. 1172-1174)
El contrast entre el poder polític i la impossibilitat de governar els assumptes del cor porta Tit a reflexionar:
Amo de l’univers, en dicto la fortuna;
jo puc fer reis, si vull, també els puc deposar:
tanmateix del meu cor no en puc pas disposar (v. 720-722)
O també: “ja no es tracta de viure: el que cal és regnar (p. 137)”. I encara:
Ah, Roma! Ah, Berenice! Ah, príncep desgraciat!
¿Per què emperador sóc i estic enamorat? (v. 1225-1126)
La tria de Tit es fonamenta en la idea que no pot fer observar les lleis si ell no les manté, que es produirà una revolta social si no obra com cal. Escriu Racine parlant dels romans:
¿Què no s’atreviran llavors a demanar?
¿Les mantindré, unes lleis que jo no puc observar? (v. 1145-1146)
La contradicció entre el poder entès com a exercici d’un deure moral i l’amor és, doncs, la substància de Berenice. Una contradicció que sembla haver superat un altre francès de l’actualitat amb un ràpid himeneu (el president Sarkozy, esclar).
El suspens dramàtic s’aguanta només si es desconeix el substrat històric de l’obra. Dit d’una altra manera: que de la mateixa manera que a Crónica de una muerte anunciada ja sabem que el protagonista mor des de la primera pàgina, Berenice és una obra previsible pel que fa a com es resoldrà el conflicte plantejat.
Pel que fa al traductor, Albert Mestres, ens avisa que la violència verbal té a veure amb la manera que Racine escrivia els versos, però és obvi que en el pas d’una llengua a una altra s’ha de forçar la sintaxi per preservar la rima. En aquest repte de traduir en alexandrins rimats, també cal certa inconsistència en el recompte sil·làbic: pietat (p. 49) i canvieu (p. 49) tenen dues síl·labes; desconfiança (p. 85), quatre. En canvi, el resultat d’escandir triomfant (p. 79) són tres síl·labes. Tots aquests trucs no cal dir que no funcionen en català meridional: no hi ha manera de pronunciar en sis síl·labes un “que cal encomanar, Àrseces” (v. 835) si es pronuncia la erra final de l’infinitiu. Posats a filar prim, només hi ha un error lingüístic notable del traductor, quan a la seva Nota preliminar escriu “sobre i a partir de Berenice” (p. 7), amb construcció gens genuïna.
En suma, Adesiara ha publicat amb Berenice l’obra d’un autor amb un significat històric cabdal: si Shakespeare utilitza al llarg de les seves obres unes 20.000 paraules, Racine ho diu tot amb 2.000. El primer és el màxim exponent del teatre isabelí; l’altre, del teatre que deixa enrere (supera?) el barroc. Tot i aquesta diferent concepció del tractament de la matèria verbal, tots dos són considerats els dramaturgs més rellevants de la literatura universal.
