De Carlos, n’hi ha molts. Només a l’escola on treballo, a primer, a tercer i a quart d’ESO. A la meva família hi ha també més d’un Carlos –ara mateix recordo dos cosins. Carlos també és el nom de font d’un monarca espanyol que va arribar a ser emperador de moltes terres, àdhuc algunes de llunyanes i exòtiques situades a l’actual Alemanya. Els Carlos I i III són afamats conyacs que prenen el nom de reis pretèrits –tranquils, que eren de la casa d’Àustria: no hem d’entendre que els borbons que ara ens governen (o alguna cosa per l’estil) professin una afició excessiva als licors. Finalment, també és Carlos, “el Chacal”, el nom d’un terrorista veneçolà llegendari, tan agosarat que s’atreví a segrestar un avió amb xeics de l’OPEP l’any 1975. Però Carlos, sense més, avui dia, el Carlos per antonomàsia, sense que calgui l’afegitó del cognom, és el de Gran Hermano.
Doncs bé. El bo d’en Carlos resulta que és de l’Hospitalet, com el sotasignat, i sembla ser que ha viscut alguna temporada al barri de Bellvitge, també com el sotasignat susdit. Amb la qual cosa no és estrany que algú pogués mostrar el seu enginy punyent tot ironitzant: “Com sou els de Bellvitge!”. Davant d’aquesta provocació jo podria incórrer en l’error d’enfadar-me i provar d’explicar el seguit de millores al barri en els darrers anys, a despit d’un origen de ciutat dormitori, el flagell de la droga i una mala fama a la qual col·laborà fins i tot el cinema amb Perros callejeros; o recordar que allò que l’ha portat a ser una de les àrees de la conurbació barcelonina més cobejades pels compradors de nou habitatge són les condicions avantatjoses quant a comunicacions, equipaments i preus, que, si bé ja no són raonables, queden una mica per sota de la mitjana inflada actual. En aquesta línia pedagògica hem de considerar les cartes a la redacció d’algun diari per tal de queixar-se de la imatge que el tal Carlos dóna del meu barri i, per extensió, de la meva ciutat. Però el sentiment que a mi em domina és el d’incredulitat: no sé com es pot relacionar un únic individu amb tot un col·lectiu.
Crec que la clau del malentès rau a la paraula “representar”. I és que hi ha qui pensa, potser en Carlos mateix, amb els seus deliris de grandesa (¿us heu fixat que a Gran Hermano els participants sempre volen que “Espanya sàpiga”, com si Espanya estigués paralitzada per tal d’escoltar les seves bajanades?), que està representant quelcom o algú a part de si mateix. Per si de cas, repasso la definició que dóna el diccionari Pompeu Fabra de la paraula i hi trobo a la tercera accepció: “Servir com a signe o símbol (d’alguna persona o cosa), etc.” Així doncs, ¿algú ha arribat a creure que aquest bon senyor que ha estat escollit per una productora televisiva perquè es passegés espitregat per una casa fent servir unes ulleres com a diadema, un jove el llenguatge del qual és el malson de qualsevol llicenciat en Filologia –“te voy a dar un par de yoyas que las orejas te van a hacer palmas” – i el comportament del qual és tan espontani com el d’un animalet salvatge, m’està representant?
La veritat és que des de principis del XX que se sap que el subjecte té diferents estrats i que pot haver-hi contradicció entre ells. Ja ho havia intuït amb anterioritat el genial poeta americà Walt Whitman: “¿Me contradigo? Muy bien, me contradigo. Soy amplio, contengo multitudes” –cito de memòria per la traducció de Borges–. ¿Com es pot, doncs, erigir en Carlos en representant d’una ciutat quan a vegades ni tan sols una part de nosaltres no és capaç de representar el conjunt d’un únic subjecte? Potser el que busquen alguns en desqualificar en Carlos o l’Òscar del Bus i, de retruc, tota una ciutat. Em sabria molt greu, perquè l’Òscar fou un entranyable company a l’EGB amb qui vaig guanyar dos anys consecutius, a les festes del col·legi, una carrera en què anàvem aparellats sostenint una patata al front.
En resum, penso que els detractors, que en tenen, volen sobretot tranquil·litzar-se i pensar que els idiotes els tenen localitzats als afores i són les víctimes d’una mecànica de marginació social inexorable. Però no cal haver llegit Flaubert ni saber qui és Lars von Trier per adonar–se que ells, engabiats o no a una casa, també tenen una mica d’idiotes.
[Escrit l’1.05.01]
