Fou el grec Plutarc qui escriví el llibre que l’ha fet passar a la història de la literatura i que duu per títol Vides paral·leles. No sé si gaire gent l’ha llegit, però se cita sovint perquè és un bon títol. El volum recollia vides de persones cèlebres del seu temps i les comparava amb personatges del passat. Doncs bé: llevat que vivim a la mateixa època i som uns desconeguts, també sembla que la meva dona i jo menem vides paral·leles. Com a mínim, després que ens vam conèixer. Primer de tot, els dos vam estudiar Filologia Hispànica. Després els dos vam estudiar plegats pel C i el D de català. Tots dos ens vam fer professors amb només un any de diferència. Després ella es va casar amb mi i jo amb ella. Però la cosa no acaba aquí: la nostra semblança física és notable, de manera que hi ha qui es pensa que som germans. Així que només falta per tal que siguem iguals que em comencin a passar les mateixes coses que a ella.
L’altre dia em va explicar que, a una entrevista amb els pares d’un noi la conducta del qual és lamentable, la mare va etzibar el temible: “En X ha d’aprovar com sigui”. Analitzem aquest enunciat des del punt de vista de l’actitud del parlant. Aparentment, l’oració és enunciativa: t’estan informant de la necessitat que el nen canviï de comportament si vol treure alguna cosa en clar. En la pràctica, l’oració és exhortativa, dóna una ordre: “Ja us ho podeu manegar com vulgueu, però el meu fill l’heu d’aprovar”. Quan la Susanna m’explicava això, no m’ho podia creure. “Però hi ha pares que tenen tanta barra?”. I ella assentia amb el cap. Total, que si ella s’ho ha trobat, arribarà el moment que jo també toparé amb això nas a nas.
Una altra anècdota que m’explicava tenia a veure amb els pares que ho justifiquen tot. Jo no en sé gaire, de ser tutor i, a més, que no m’hi fixo gaire. Però la Susanna és molt més perspicaç. Quan un pare a qui s’ha advertit que el comportament del seu nen és molt incorrecte i que això potser té a veure amb què trepitja massa el carrer, a vegades es troba la resposta: “Jo no he anat a la universitat. Però la millor universitat és la vida”. Aquests mateixos pares, quan el seu angelet té un o dos anys més, solen confessar al tutor a qui el nen toca en sort o en desgràcia: “No puc amb el meu fill. He fracassat com a pare”. I la Susanna, que és una lletraferida, em cita els versos del sonet de Lope de Vega: “¡Cuántas veces “mañana” le decía / para lo mismo responder mañana!”. No és ben bé igual negar Crist que negar allò que diu el tutor, però els versos ja hi escauen. De nou, si la meva homòloga ha vist qüestionada la seva autoritat, segur que en el futur algú n’impugnarà la meva.
El més desagradable que li ha passat té a veure, però, amb una altra entrevista amb uns pares que justificaven gairebé tot al seu fill. La Susanna, exasperada per la poca vergonya del nen, que feia una mena de mugit a les seves classes, va dir un dia: “Sembla que tenim un rumiant. O potser un lleó marí o una foca mediterrània”. La ironia acostuma a ser un remei infal·lible quan la persona a qui s’aplica té uns mínims de decència. Si, en canvi, ens trobem davant un nen manipulador que diu que tus quan fa sorolls animals, la versió que arriba a casa té la mateixa relació amb la veritat que moltes pel·lícules de Hollywood: està vagament inspirada en fets reals. La reacció dels pares va ser emprenyar–se amb la Susanna. Van demanar una entrevista i semblava que el problema de conducta el tingués ella. Total: un sainet.
Jo encara me’n faig creus davant tot això que li ha passat a la meva dona i ja vaig preparant-me. Perquè tal com he vist que van les coses, potser aviat tot això ho hauré d’explicar en primera persona. I, si no, espereu la crònica del meu Plutarc particular.
[Escrit el 26.10.02]
