A principis de setembre, els professors encara ens trobem en aquell interregne plàcid de la mitja jornada: hem començat a tornar als col·legis tot i que encara no hi tenim alumnes. Tot això, pensaran molts, després d’unes vacances de dos mesos. No cal recordar que el patiment de la resta del curs justifica a bastament aquesta llargada inusual però necessària, perquè, de fet, potser quan un professor es referma més en la seva vocació és al juliol i l’agost.
Això ve a tomb per centrar una mica la qüestió, que és l’ensenyament. Fa uns mesos va sortir el llibre Petita crònica d’un professor a secundària, del professor i novel·lista Toni Sala. El llibre ha tingut unes xifres de vendes espectaculars i el seu autor s’ha fet més famós que no pas pensava, de manera que recorre tot Catalunya fent conferències i surt entrevistat als mitjans de comunicació amb assiduïtat. D’entrada, el seu llibret em va interessar i em va agradar. Tot i que encara no tinc prou perspectiva, sí tinc la intuïció, a partir del testimoni dels companys i la meva pròpia experiència com a alumne, que l’ensenyament s’ha depauperat darrerament, i això és el que Toni Sala il·lustra al llibre amb exemples del dia a dia. Vegem. Una: l’ensenyament ha agafat una component assistencial que abans no tenia. És a dir, que els professors avui dia s’han de preocupar per aspectes de la vida de l’alumne que no són estrictament acadèmics. Parlem de problemes familiars, d’higiene, de convivència, etc. Dos: en algunes matèries s’ha donat una baixada dels estàndards. El meu cas personal amb el llatí és paradigmàtic: l’he introduït tres anys en un trimestre de quart d’ESO. El primer any vam explicar les cinc declinacions. El segon, tres. El curs passat, dues. Potser l’any vinent tornarem a les cinc, però no n’estic segur. Tres: el relaxament de la disciplina ha convertit alguns centres i parcel·les de tots ells en un carnaval carregós i perpetu, fruit d’una inversió de papers constant: manen els alumnes i els professors fan la viu-viu.
La Petita crònica… ha despertat, però, també algunes objeccions justificades. Dues dones molt observadores del meu entorn me’n feren una respecte d’una anècdota que pot passar desapercebuda. És la següent: en Toni Sala explica que als crèdits variables (assignatures trimestrals) no paga la pena d’aprendre’s el nom dels alumnes, perquè en tens molts que a la millor no tornaràs a veure. I com que hi ha moltes assignatures i molts alumnes, no cal esmerçar-hi temps. Doncs bé, en això s’equivoca de mig a mig. Qualsevol professor sap que hem de dir la gent pel seu nom. Quan ens aprenem aviat el nom d’un alumne, demostrem que ens interessa ell personalment. Quan li fem una observació i diem el seu nom, sap que ens hi adrecem específicament i que ens interessa la seva evolució particular. Quan elogiem un alumne poc destre perquè ha fet una cosa millor que no acostuma, ho fem dient el seu nom ben alt i clar, de manera que la resta de companys sàpiguen que en tal també en sap, de fer les coses bé. Fins i tot quan veiem un nen petit que és inquiet, ens interessem per quin curs fa i com es diu: avancem feina.
El nostre nom, bé sigui poc original i repetit durant milers d’anys, bé sigui fruit d’una partida d’Scrabble, ens fa individus, ens rescata de la massa anònima i informe. És la pell de la identitat. D’alguna manera, els professors som com pastors que pasturem un ramat. Recordem la cita bíblica: “Ell crida pel nom les pròpies ovelles i les mena enfora. Quan les té totes a fora, marxa al seu davant, i les ovelles el segueixen, perquè li coneixen molt bé la veu” (Jn. 10, 3–4). Preferim explicar a un grup d’estranys o acompanyar un grup de persones? Jo, particularment, prefereixo això últim.
12 / 7 / 02
