Jordi Pujol és un polític prou conegut. A Rafael Ribó, en canvi, suposo que no el coneixen gaire les noves generacions de l’ESO. El cas és que en més d’una convocatòria electoral ambdós van coincidir a ser candidats a president de la Generalitat pels seus respectius partits, CiU i Iniciativa per Catalunya. També tots dos, tot i les moltes diferències ideològiques que els separaven, coincidien a dir que Un lugar en el mundo era la seva pel·lícula preferida. Que té aquest film d’Aristaráin que fa coincidir a dos polítics que, en canvi, preferien marques de sabates diferents?
Aquest clàssic del cinema argentí dels 90, interpretat per uns Federico Luppi, Cecilia Roth i José Sacristán en estat de gràcia, ens presenta els personatges respectius immersos en uns conflictes personals que els porten al límit. Don Mario és un exprofessor universitari que ha fundat una cooperativa a un llogarret de la pampa Argentina. La tensió entre els seus ideals i la resistència dels veïns a cenyir–se al règim de cooperativa, davant l’empenta del cacic de la regió, no poden amb ell. És un personatge tallat d’una peça. La seva dona, Ana, és la metgessa de la cooperativa. Aguanta com pot en aquell escenari de privacions i de treball continu, fins que l’arribada d’Erne, un enginyer de Madrid que suposadament busca petroli per a una empresa espanyola, desferma la seva enyorança de la ciutat i d’un amor que no sigui el del company de viatge. Aquests dos últims personatges sí que evolucionen: tenen un afer que se suggereix molt subtilment i que marca un abans i un després en les seves vides. Ana ja no podrà sofrir més no poder anar de restaurants i Erne, un suposat mercenari, acabarà confessant que, en realitat, el que l’ha dut allà és el projecte d’un pantà que negarà, entre d’altres, les terres de la cooperativa.
És aquest un cinema combatiu que fa una definició molt entenedora d’un tipus d’home que, quan vénen mal dades per a la lírica, pensem que no existeix: el frontera. El “frontera”, com diu en un moment Erne, el personatge encarnat per Sacristán, és aquell que “ni mamat ni derrotat no deixa de ser digne”. Aquesta és la clau de la pel·lícula. Dit amb els coneguts versos de Brecht, don Mario és un imprescindible: “Hi ha homes que lluiten un dia / i son bons. / N’hi ha d’altres que lluiten un any / i son millors. / N’hi ha que lluiten molts anys / i son molt bons. / Però hi ha els que lluiten tota la vida: / aquests són els imprescindibles”. En resum: que si Ribó i Pujol coincideixen a dir que Un lugar en el mundo és la seva pel·lícula de referència, hem de suposar que ambdós es pensen a sí mateixos mereixedors d’aquest qualificatiu.
Un frontera, un imprescindible, és algú que no es pot substituir sense que alguna cosa trontolli. Recordem l’esquetx de Martes y Trece de fa anys i panys en què un venedor pretenia canviar–li a una dona un pot de detergent Gabriel per dos d’un altre de marca desconeguda. La dona no queia en el parany: volia Gabriel. I això passa també amb les persones. Miguel de Unamuno es va guanyar una mala fama merescuda amb la tan repetida proclama “que inventen ellos”. No obstant, també escriu a Vida de don Quijote y Sancho que només qui pretén l’impossible acaba abastant les realitats que paguen la pena. (És molt més fàcil, però, agafar la drecera de quedar–se amb l’estereotip unamunià i repetir–lo mecànicament que no pas atansar–se a les seves obres.)En aquesta societat en què tothom sembla prescindible, en la qual el sistema procura recordar–nos constantment com som d’innecessaris, hem de negar–nos a entrar en aquest cul–de–sac del menyspreu de l’altre. Non serviam. Allò tan carpetovetònic del “quítate tú pa ponerme yo” és, en el millor dels casos, un error. En el pitjor, indica ceguesa. Afortunadament, pel·lícules com Un lugar en el mundo ens recorden que de tipus insubornables encara n’hi ha. Que cadascú en faci la seva llista. 17 / 1 / 03
