El divendres 26 de juny a les 21 hores va tenir lloc a l’auditori Joan Cererols de Martorell la presentació del primer recull de versos de Xavier Pagès, titulat El temps de les engrunes. Pagès, director de la coral Ars Nova, va aplegar prop d’un centenar de persones entre les quals hi havia força cares conegudes del món polític (alcalde i regidors), de l’educació (Ton Toset, Montse Torras) o de la cultura entesa en un sentit ampli (Ferran Balanza, Jacint Soler).
L’acte va trencar l’habitual lectura seqüencial de poemes i va optar per una estructura més atractiva per al públic. Primer de tot, va prendre la paraula el filòleg Antoni-Joan Pons, tot seguit l’autor del llibre, després va venir la lectura de poemes en la veu de la Francesca i la Carme, i per últim Xavier Pagès va cantar al piano un poema musicat, precisament el que obre el llibre i li dóna títol. La projecció d’imatges sobre una pantalla gegant al fons de la sala i l’ús de cançons com a cortina entre la lectura dels poemes van ser elements sonors i visuals afegits.
Antoni-Joan Pons va donar una sèrie de consells sobre com llegir poesia en general i la de Pagès en particular. Va fer un recorregut pels canvis en el paper que les diferents societats havien atorgat al poeta i va citar la idea que la poesia, un cop és a l’abast del públic, passa a ser del lector, de manera que es multiplica en les experiències de lectura fins a assolir significats impensats pel creador. “Tot el que he dit ja és dels altres”, com va cantar Raimon, citat també al llarg de la presentació, al tema “Primer parlaré de tu”. Una altra de les reflexions del text de presentació va anar precisament lligada a si la música enterbolia la comprensió d’un poema, en el cas dels poemes musicats, i si la comprensió té cap importància per al gaudi (és un lloc comú de la reflexió estètica que còmicament s’ha plantejat així: cal entendre el pernil ibèric per gaudir-ne?). Pons va referir-se a la importància de l’espai en blanc en explicar que el llibre de Xavier Pagès, si poséssim els versos un rere l’altre, el podríem concentrar en 6 pàgines i mitja, mentre que la trilogia Millennium de Stieg Larson n’ocupa 2.400. Això vol dir que la manera de llegir poesia i novel·la no pot ser la mateixa, va reblar, i que la poesia ens torna a la paraula en un món dominat per la imatge, a la reflexió en un món on predomina el pensament únic i a la relació exclusiva en temps d’ordinadors multitasca.
Després d’una cortina amb imatges dels EUA i la música del “Born to run” springteenià, Pagès va pujar a l’escenari per presentar-se. Va explicar que feia 25 anys que escrivia poemes i va agrair els estímuls del P. Cardona i sobretot de Celdoni Fonoll, amb qui havia intercanviat cartes i qui li va recomanar la lectura rilkeana de les Cartes a un jove poeta. L’autor va explicar com concep la relació entre música i poesia amb un calembour: “Escric amb la música i canto amb la poesia.” La poesia l’autor la concep com a refugi, com a alleujament, “com a psicòleg a qui dec moltes visites”, encara que va insistir en el caràcter ficcional del gènere: “Ni em mortifico ni tot és real. Hi ha coses més importants que la poesia. Si causa tristesa en el lector, no és així en el cas de l’autor.” Per últim, Xavier Pagès va aclarir que el llibre es va cuinar al seu blog “El cant d’Orfeu”, que les engrunes a què fa referència el títol són precisament els poemes i que la portada del llibre, unes branques de til·lers, és obra del dissenyador local Lluís Cintes.
La lectura dels poemes, per a la qual es van donar el relleu les dues rapsodes, va tenir lloc mentre se succeïen imatges de fons amb lletres sobreimpreses. Aquestes cortines d’imatges van anar acompanyades de la música, entre d’altres, de Tom Waits, Caetano Veloso, Eric Clapton, Jorge Drexler, Túrnez i Sesé i Lluís Llach. Precisament el de Verges sembla la referència més immediata en el poema que Xavier Pagès va cantar al piano com a propina de l’acte, una peça musicada per ell mateix “amb quatre acords” i dedicada a la memòria de la Montse Méndez, de la Coral Montau (Begues).
Per allò del primum vivere, l’acte es va tancar amb un pica-pica consistent en diversos canapès i cava. Algun poeta assistent a l’acte es va plànyer del futur galdós que li esperava si els professors de música seguien l’exemple de Pagès i, amb l’excusa que són artistes multidisciplinaris, es dedicaven a trepitjar el terreny als escriptors que no volen cantar, tret que sigui al karaoke o al Singstar.
