L’any passat l’editorial Melusina va publicar un recull de contes amb un títol pretesament provocador: Odio Barcelona. Escrit en castellà per dotze autors més o menys joves que han viscut a Barcelona o hi ha nascut, tampoc no és que hagi tingut un èxit crític unànime. Per a Sergi Pàmies, per exemple, el llibre no era sinó “un catàleg flàccid de greuges que aspira a veritat col·lectiva”. A l’ABC i a El Mundo, en canvi, el llibre va tenir millor acollida.
La diferència principal entre Odio Barcelona i Odio Madrid és que el primer ja cueja, ha tingut si més no els seus quinze minuts de fama de rigor, i el segon no s’ha escrit ni s’escriurà mai. El primer és tolerable i el segon, inconcebible, malgrat que una tal Lola Canales digui al seu blog “segur que no ho encaixaríem tan malament. Som mesetaris.” Una gran comparació: la realitat d’un menyspreu contra una hipòtesi irrealitzable.
Vist amb ulleres de prop, però, la majoria de motius esgrimits al volum per odiar Barcelona en realitat tenen a veure amb els que porten a avorrir les ciutats en general: que si és cara, que si hi ha molts turistes, que el disseny em molesta, etc. Ara bé, a aquests autors “con un par” (diu la Lola Canales), també els fa nosa el catalanisme. I suposo que, de pas, l’existència del català, que n’és la pota principal. Això del catalanisme ho diuen en una enumeració més llarga, així com de passada, però esclar que no hi podia faltar. M’imagino que a alguns d’ells els deu molestar l’afany del catalanisme de ser majoritari a Catalunya o l’agonia del català per sobreviure, cosa insòlita perquè els moviments polítics, com tothom sap, aspiren a ser minoritaris allà on els engendren i les llengües anhelen desaparèixer i deixar d’emprenyar al més aviat possible.
Malauradament, això d’odiar Barcelona no és només un títol, sinó un esport de certs col·lectius que a casa nostra fins i tot es practica en públic. Fa unes setmanes, als ferrocarrils de la Generalitat, una senyora es dedicava a escarnir els noms de les estacions que anunciava la megafonia. Els traduïa al castellà o els estrafeia per riure-se’n. Em van venir ganes de preguntar-li si era de Segòvia, per exemple, i catalanitzar-li el topònim, tot traduint-lo a Ciutat de la Victòria, o pronunciar-li amb fals accent de “castellano viejo”. Però com que hi ha qui tenim el sentit del ridícul gravat al disc dur, em vaig mossegar la llengua per no seguir el consell de Jaume Fuster, un aforisme del qual diu que “forma part de la bona educació saber en quins moments cal ser mal educat”. La pregunta retòrica del dia és si un català seria capaç d’anar a Sevilla, posem per cas, i escarnir l’accent andalús o ridiculitzar les processons de Setmana Santa en un lloc públic. Hi ha un instint de conservació elemental que ho desaconsella.
Encara que, ben mirat, potser el que passa és que els catalans tot ens ho agafem pel costat del victimisme i no tenim sentit de l’humor (del ridícul sí, com acabo de dir). Va, per què no donem la raó als que diuen que el catalanisme és purament reactiu i que només funciona a la contra? Per què no donem la raó als que diuen que ells no s’ho prendrien tan malament? Només calen dotze narradors més o menys joves i un editor amb ganes de fer calé llarg, que el títol ja el tenim: Odio Madrid. Algú s’hi apunta?
Què passaria si es publiqués un llibre amb aquest tÃtol? Odio Barcelona existeix i la Terra segueix girant al voltant del seu eix.