Kleenex és una marca comercial que ha esdevingut sinònim de mocador d’un sol ús. En català, estem orfes d’adaptació gràfica del mot, mentre que en espanyol el recull el Diccionario Panhispánico de Dudas amb grafia espanyolitzada clínex. En anglès, el Merriam-Webster i l’Oxford el defineixen. Això és, comercialment, el millor que li pot passar a una marca: convertir-se en un genèric. Prens una coca-cola (encara que sigui Pepsi), et menges un dònuts (encara que la berlina sigui del forn) i et calces unes vambes de la marca Nike.
La propaganda ha subratllat que, a diferència dels mocadors de roba, els kleenex no cal rentar-los, estendre’ls, planxar-los, etcètera. Esclar, són d’usar i llençar i, per tant, més còmodes (una altra gran mentida que queda per a un altre dia: la gran mentida de la comoditat). La marca Kleenex va tenir molt bona acollida gràcies a un eslògan que deia “no portis un refredat a la butxaca”. És a dir: llença els mocs i allunya el refredat. Enguany, amb la grip A (o nova, però mai porcina, per no criminalitzar els porcs i causar un daltabaix en un determinat sector carni), una de les recomanacions higièniques era la d’utilitzar mocadors d’un sol ús. D’un sol ús almenys en teoria, perquè qui no emmagatzema a les butxaques d’alguns pantalons o d’alguna jaqueta diversos mocadors de paper rebregat a mig ús?
La setmana passada, però, la gran mentida de la grip A es va posar al descobert i les autoritats sanitàries que havien parlat de pandèmia van haver de reconèixer que potser n’havien fet un gra massa. Particularment, sempre havia pensat que si havia sobreviscut dues vegades al canvi de mil·leni (si recorda el lector, el mil·leni que havia de fer petar el planeta com un aglà va començar dues vegades, segons qui feia els comptes: el 2000 i el 2001); si havia superat les vaques boges; si havia sortit indemne de la grip aviària; si encara era viu després de la vaga de transportistes i de l’acabament del petroli l’any 2008; en fi, que si havia sobreviscut a la pulsió de mort que es desferma col·lectivament de tant en tant, sempre havia tingut confiança a superar l’amenaça de la grip nova.
Per desafiar la paranoia, durant aquests temps he utilitzat sempre mocadors de roba, simplement perquè els kleenex enceten el nas. I ho he fet amb mi i amb la meva filla. Jugant-me-la a cara o creu. No entenc com encara sóc viu. Ara bé: que tantes mesures higièniques absurdes ens han servit a tots per a alguna cosa. Qui no s’ha estalviat una encaixada de mans desplaent o un parell de petons amb l’excusa de la grip?
