Josep M. Espinàs explica a Relacions particulars que el poeta Salvador Espriu trigava una hora a afaitar-se. És clar: el poeta nacional de Catalunya no podia anar amb barba de dos dies, com si fos George Michael. Amb la mateixa coherència Espinàs criticava en el pròleg a Ben educats: una defensa útil de les convencions, el civisme i l’autoritat, de Salvador Cardús, que Josep Bargalló es permetés d’exercir el càrrec de conseller en cap sense corbata. El raonament venia a ser que una cosa és el que faci un polític en el seu temps lliure i una altra de ben diferent la que faci com a segon representant jeràrquic del poble català.
La manca de cura en les formes d’un integrant tan rellevant del primer tripartit sembla que es va encomanar al president de la Generalitat: abans de la crisi, una vegada José Montilla va decidir fer un viatge oficial a Lisboa en una línia aèria de baix cost. Alguns van defensar la mesura d’estalvi, però li van ploure les crítiques de qui raonava que el màxim representant de la política del país no podia donar una imatge de poca dignitat. El càrrec comporta una sèrie d’obligacions, una de les quals és exercir-lo de manera que sembli que es mereix. Per a bé o per a mal, Catalunya no és Suècia ni Montilla és Olof Palme: el president de la Generalitat no ha de fer cua al cine perquè tampoc no la fan els d’Espanya o França –per citar dos països veïns.
Tot aquest preàmbul és per preparar una reflexió entorn d’un tabú d’indumentària. Duran i Lleida, al programa Tengo una pregunta para usted del dia del “yo no me llamo José Luis”, va tenir un cara a cara amb una dona marroquina que es queixava que les filles patien discriminació perquè duien un vel islàmic. El polític d’Unió va argumentar que si el mocador era un símbol religiós, ell no hi tenia res en contra. Ara bé: que si el mocador era un símbol cultural, llavors dur-lo en un context en què no es propi li semblava un signe de manca d’integració en la realitat cultural de l’ambient.
L’argument sembla de pes, encara que la dona no el volia entendre. Suposant –i és molt suposar– que el vel islàmic estigués desproveït de contingut religiós, és lògic que l’empresari tingui la potestat de triar l’empleat segons l’aparença, la qual cosa engloba la manera de vestir. Dit d’una altra manera: si portar un hijab és com portar xandall, l’empresari pot optar per descartar els candidats que fan servir una roba que ell considera inadequades. En fi, que si El Corte Inglés té aversió als pírcings i ja saps el pa que s’hi dóna, no et queixis si et descarten en el procés de selecció perquè en duies. De la mateixa manera, el debat sobre el vel islàmic queda, doncs, reduït a una qüestió de convencions en la manera de vestir.
Cal apuntar que sovint els malentesos comencen a l’escola: en nom d’un fals progressisme (deixa’l que vesteixi com vulgui: és la seva personalitat), les gorres de beisbol i els calçotets per sobre de la cintura han entrat a les aules. I el vel? Es tracta d’una pregunta retòrica, perquè en temps de calçotets sota els banyadors –una estampa recurrent a totes les piscines de l’últim estiu–, queda clar que col·lectivament hem perdut l’esma de decidir, aconsellar o prohibir res.
