Salvador Sostres, escriptor

Foto de l'Andreu González Castro amb l'escriptor Salvador Sostres

En l’ambient enrarit pel marasme de notícies de suposada corrupció que ha esquitxat Catalunya darrerament, una destitució en el món dels periodisme ha sotragat l’oasi català. Salvador Sostres, el conegut articulista de l’AVUI, ha marxat del diari per la porta del darrere, tal com ho havia fet anteriorment d’altres mitjans. Estimat i blasmat a parts iguals, Sostres era un dels periodistes d’opinió més llegits del diari pel seu estil punyent, sovint provocador, així com per la seva indissimulada presa de partit pel nacionalisme que encarna CIU (l’autor va presentar a la Casa de Cultura de la Vila, en temps del tripartit local, Sóc convergent, i què?).

 

A diferència d’aquella ocasió, en què l’autor es va mostrar poc loquaç, el 29 de juliol passat a la Torre de les Hores es va mostrar molt més inspirat en la presentació de Viatge de noces (A Contravent, 2009). L’acte el va presentar Joan Capdevila, veterinari martorellenc i director del diari digital El Matí Digital, a més d’amic personal de Salvador Sostres. Capdevila es va referir al talent de Sostres tot citant Renard: “El talent, com el diner, no cal tenir-lo per parlar-ne”. Aprofitant el marc de la cita, Capdevila va lligar Sostres amb Francesc Pujols, ja que tots dos havien patit retrets de classe (“tu rai, que ets de casa bona”) i tots dos se sabien baldons d’una tradició nacional. Quant al llibre, el presentador en va posar de relleu la precisió, l’agudesa, la capacitat de síntesi i l’habilitat per posar la descripció al servei del relat, així com el fet que és més amable i té menys tirada a l’exabrupte que en els articles.

 

L’editor de Viatge de noces, Quim Torra, també va traçar paral·lelismes entre Sostres i Pujols: tots dos eren conservadors i, consegüentment, defensors dels principis immutables i contraris al comunisme. Torra, especialista en periodisme català de la Segona República Espanyola, també va aprofitar el seu torn de paraula per posar en valor la sinceritat de Salvador Sostres per la seva defensa del catalanisme “amb una audàcia que havíem perdut”.

 

Pel que fa a Salvador Sostres, es va mostrar fidel al seu estil. Va començar amb una lloa a Martorell identificant-lo amb l’aldea gal·la que, en el territori quinqui del Baix Llobregat, domina Convergència i Unió. Tot seguit, però, es va captenir i va dir que volia oferir amb el llibre alguna cosa que anés més enllà de l’excitació de la barra de bar. Per això va refutar el lloc comú segons el qual el nacionalisme es cura viatjant. “No he vist enlloc ningú que no s’estimi el seu país i que no estigui disposat a defensar-lo. Viatjant aprens una lliçó fonamental: no sabem valorar el que tenim a casa.” També va rebutjar de pla la idea que els mals de Catalunya són culpa dels espanyols (reformulació del sartrià “l’infern són els altres”). Sostres va fer una crida a abandonar el victimisme com a coartada per a la inacció i va receptar el treball com a medicina que tot ho guareix.

 

Quant al contingut de Viatge de noces, Salvador Sostres digué que la seva pretensió no era explicar postals de paisatges exòtics, sinó “intentar comparar amb el que tenim a casa nostra”. Aquesta comparació porta de cap a reflexionar sobre el dret a l’autodeterminació. “La llibertat no és tan difícil. Té un preu, però els pobles que s’ho proposen, l’aconsegueixen. Què estàs disposat a fer per obtenir-la? Si els EUA, Austràlia i Nova Zelanda es van sacsejar el jou britànic, que era poderós, què no podria fer Catalunya si s’ho proposés?” Pel que fa a la cuina, una de les dèries sostrianes presents al llibre, l’autor va voler deixar clar que “enlloc no es menja tan bé com a Catalunya per 50-80€”. Finalment, també va agrair a la seva dona, “més intel·ligent i més guapa que jo”, la miopia històrica d’estimar-lo.

 

En el torn de preguntes, un persona del públic va demanar si aquell Sostres que presentava el llibre era el mateix que sortia a Crónicas marcianas. Sostres va reconèixer que havia vorejat el ridícul a la televisió, però que no es podia resistir a cobrar per una hora a les ones hertzianes el mateix que per dos mesos d’articles a l’AVUI. També va reconèixer que a La Vanguardia hi guanyaria cinc vegades més que no a la publicació en català, però que preferia l’AVUI. Quatre mesos després, amb Salvador Sostres acomiadat i bolcat en cos i ànima a esventrar al seu blog el diari dirigit per Carles Flo, el periodista espera una nova plataforma des de la qual demostrar la vigència del qui resistit, vincit, en la línia del que va dir el passat juliol a Martorell: “Podries afluixar. Et donaran facilitats. Però si tu aguantes, moralment continues. No guanyaràs per KO, però sí als punts.”

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Salvador Sostres, escriptor

  1. Andreu diu:

    Hola, Quinqui,

    Acaba de sortir una pel·li del Sherlock Holmes. Digue’m intuïtiu, però suposo que ets el Toni Mantis.

    No coincideixo amb el que dius. El Sostres se’n va anar perquè li començaven a suggerir com havia de fer els articles i li n’havien censurat parts d’algun altre. Si se’n va anar era perquè el diari començava a assemblar-se massa a El Periódico. En nom de la pluralitat informativa és bo que existeixin un Avui i El Periódico, però no que el primer es converteixi en un clon del segon, les simpaties polítiques del qual són a bastament conegudes.

    Salut i bon any també!

  2. Andreu diu:

    No tinc per costum parlar amb desconeguts, Quinqui, així que bon vent i barca nova. Jo veig encara més lleig amagar-se sota un nom fals per tirar la pedra i amagar la mà.

Els comentaris estan tancats.