El proppassat divendres 13 a les 19 hores va tenir lloc a la Casa de Cultura de la Vila la projecció del documental Francesc Pujols, el xofer de Déu (un motiu que Mestre Fabra posà a Pujols atesa la dèria del filòsof per escatir l’existència o no de déu). Va ser el segon intent, aquest cop reeixit, de projectar a la nostra població els 52 minuts dirigits pel martorellenc Ramon Pallarès i Alemany, ja que en el primer intent, l’11 de juny, la projecció s’interrompé i no fou possible prosseguir-la. Després d’unes paraules de l’alcalde de Martorell, Salvador Esteve, per presentar Pallarès, aquest va fer una crida que algú es dediqués a estudiar la filosofia pujolsiana tal i com es mereix, i que es deixessin de banda una vegada per sempre les obres centrades en les anècdotes del pantòleg.
Pallarès va filmar aquesta pel·lícula en alta definició, malgrat que les limitacions tècniques de la sala de projecció no van permetre copsar òptimament la qualitat de les imatges. Es tracta d’un documental ficcionat amb actors locals força coneguts, entre els quals cal destacar Lluís Garcia, que fa de Pujols i que és present durant pràcticament tot el metratge. La tasca dels actors es combina amb imatges de l’època i, com que no n’hi ha gaires en moviment, l’estatisme de quadres i postals s’intenta minvar amb un efecte que fa que es moguin els llavis de les persones retratades. Es tracta d’un efecte popularitzat per l’APM, conegut programa humorístic de TV3, però que quan es va filmar el migmetratge era força novedós, va subratllar Pallarès.
Quant al contingut, no es tracta d’un estudi sobre l’obra de Pujols, sinó un recorregut ficcionat per la biografia del personatge, fent especial èmfasi en les seves etapes creatives: l’interès per la poesia, per la novel·la i el teatre i, finalment, per la filosofia. La pel·lícula comença al llit de mort de Pujols amb el “Cor dels Pelegrins” de Tannhauser i recula fins al naixement de Pujols. Pràcticament durant tot el documental se sent música de Wagner, de qui Pujols era un seguidor fervent i de qui prengué la idea del seu estil de rotativa, pràcticament sense les pauses dels punts. Cap al final del metratge, Josep Pla sosté que precisament aquesta pretensió de revolucionar els mitjans expressius foragità els lectors de l’obra del filòsof, malgrat la tirada popular que podia haver tingut el retrat pujolsià del pintoresc.
L’excusa per fer parlar Pujols davant la càmera és la d’una entrevista que ens assabenta en menys d’una hora de vida i miracles de Pujols. Quant a la infantesa, del perquè son pare tenia propietats a Martorell, de la mort de dos germans, de la seva poca aplicació en els estudis i la iniciació en el sexe (primer en solitari i després a “cases públiques”). Té força interès també la vinguda a Martorell, l’any 1926, que donà peu a 7 anys consagrats a l’avanç de la seva hiparxiologia. Arriba després l’exili a Prada de Conflent, primer, i a Montpeller més tard. La tornada a la Torre de les Hores, les malalties, la baixada física, la reclusió. La visita de Dalí, que el nomena Trajà de la filosofia, i el final del pelegrinatge terrenal el 14 de febrer de 1962.
Diversos moments a banda dels ja esmentats justifiquen veure el documental. Per exemple, Pujols explica que l’humorisme i la filosofia coincideixen que totes dues es basen a mirar la realitat de biaix. Quant a la política, si de jove Pujols havia estat autor de l’opuscle El mal del separatismo catalán (1906), més endavant conclou: “No ens volen entendre, volen canviar-nos.” Per últim, un altre atractiu del documental rau a veure-hi personalitats de Martorell ja traspassades i cabdals en un passat no tan llunyà, com ara mossèn Marçal, Isidre Clopas o Vicenç Ros.
