Una infantesa feliç

Sembla que fa poc, en una tertúlia entre escriptors, algú va dir: “Jo de petit vaig ser feliç.” Es va fer un silenci incòmode a la sala. Tots el altres el van mirar consternats, perquè cap d’ells no considerava que la seva ho hagués estat. La constatació va servir per confirmar, si més no momentàniament i amb una mostra poc representativa, el lligam entre trauma i la literatura entesa com a teràpia per la paraula.

 

Hi ha casos en què tenir uns primers anys plàcids és molt difícil. Ho és quan mor un dels progenitors o quan hi ha pel mig una separació traumàtica de la parella. També quan hi ha problemes de dependència a la llar (drogues o joc). Deixant de banda els casos més extrems, hi ha cases on no regna gaire alegria i no hi ha causes aparents. Però, citant una excompanya de feina, “es triga més a arreglar una cremallera que a formar una família”. En fi, que malgrat les possibilitats de contracepció i d’avortament a l’abast, hi ha un cert nombre de nens i nenes que arriben al món amb una absoluta manca de responsabilitat per part de qui els va engendrar, i això afecta la manera com creixen.

 

Sortosament, no vivim dintre d’una novel·la naturalista. La importància de la genètica és molt important i també ho és el medi en què ens desenvolupem, però no estem determinats per cap d’aquests dos factors, sinó fortament condicionats. En darrera instància, tots disposem del lliure albir, de la capacitat de decidir a canviar el rumb de la nostra existència. És molt literari mantenir el contrari (Kavafis: “Tal com has devastat aquí la teva vida, / aquí, en aquest racó petit, / és en tota la terra que n’has fet la destrossa.”), però aquesta creença és falsa.

 

Totes aquestes divagacions vénen a tomb perquè la meva dona, que és professora, de tant en tant sent revelacions de la canalla de l’ESO que són força descoratjants. Famílies que es passen els caps de setmana al centre comercial, canalla de 14 anys que mai no anat al zoo, nois i noies que saben que els seus pares se’ls treuen de sobre amb el pretext que els donen llibertat… Donar autonomia a un adolescent és exactament el contrari de deixar-li fer el que li doni la gana. Cal acompanyar-los, estar-hi a sobre. Com escrivia fa unes setmanes el company de columna, l’Àlex Ribes, caldria cremar totes les consoles. Crec que tots els que senten que la seva infantesa no va ser gaire feliç estaran d’acord que ho hauria estat força més si els seus pares no haguessin estat tan pendents de “col·locar-los” i haguessin compartit amb ells més estones del dia.

 

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Una infantesa feliç

  1. Bon dia, Andreu. Estic d’acord amb el que dius en el teu article en general, i en particular amb la idea del segon paràgraf. Abans de tenir fills, jo hi vaig donar moltes voltes. I ara que en tinc (ja fa 11 anys que sóc pare, i em penso que puc començar a parlar amb coneixement de causa), són la meva prioritat número 1, i ho seguiran sent mentre visqui. Aquesta imposició és llei de vida, que en diuen, i l’accepto de bon grat.
    Però hi ha molts pares, molts, que tenen canalla sense pensar-hi ni poc ni gaire, i els pobres nens creixen i es fan grans sense ajut ni referents. Tot sovint te’ls trobes colant-se a la cua del cinema, o insultant el mestre a l’escola, o escopint a terra enmig d’uns grans magatzems. Tenen pares, segur, però jo en dic orfes.

  2. lurds diu:

    Bon dia,
    estic molt f’acord amb tu, és molt trist veure com molts pares passen del seus fills d’aquesta manera. D’adolescents els meus fills encara no ho són, però intentem educar-los de manera que apreciin les coses importants de la vida, tot i que en aquesta societat en la que vivim, sigui una tasca difícil, si hi treballem aconseguirem crear un jovent una mica més motivat i amb il-lusions.
    Bon any!
    Salut i contes!

Els comentaris estan tancats.