Durant la magnífica Maratopenya que
la Penya Barcelonista va auspiciar el proppassat dissabte 20 de febrer al
Centre Cultural, la meva dona es va quedar mirant fixament un dels músics de la
banda i em va dir: “Goita, és en tal. Va estudiar amb mi. Era un repetidor
d’aquells que els professors sempre els deien que eren uns inútils.” Doncs allà
el teníem, dalt de l’escenari i tocant de memòria estàndards de Nirvana, Eric
Clapton, Deep Purple i Chuck Berry. Amatent a les evolucions de l’escenari i
omplint els temps morts amb els acords de “Come as you are”, “Layla”, “Smoke on
the water” o “Johnny B. Goode”.
Al poeta José Agustín Goytisolo,
mort el 1999, també li perseguia aquesta cantarella absurda de la inutilitat.
Si no, no s’explica que li dediqués, com a mínim, un parell de poemes. Un és
molt breu i pertany als Cuadernos de El Escorial (Lumen, 1995): “Cierto:
nunca he servido para nada ¡oh amigos! / Si servir para algo es calentar la
silla / de un Banco o Notaría: en verdad que no sirvo. / Pero sí sé sentarme
para escribir poemas”. El jo poètic es reconeix mancat de talent per al triomf
social, per a l’acumulació de diners, però és conscient de quin és el seu fort.
Aquest epigrama és una versió molt més sintètica d’un altre poema que havia
publicat a Salmos al viento, l’any 1958. “No sirves para nada” és una
mica llarg, de manera que no el transcriuré, encara que convido el lector que
el busqui. En resum, va dient que son pare, el mestre, els amics, la dona,
tothom l’anava convencent que era un pòtol. De manera que quan té una criatura,
la història es repeteix: “Tenemos una niña / a la que siempre digo / –también
con alegría–, /no sirves para nada.” És un poema musicat per Paco Ibáñez que
traspua una tristesa resignada a la repetició dels esquemes apresos.
Recentment, a l’«Ofici de viure»,
el programa de Gaspar Hernández a Catalunya Ràdio, van abordar des d’un punt de
vista psicològic la qüestió de les parèmies. És a dir, de les dites o refranys,
que són molt properes als llocs comuns com el de la inutilitat. La veritat és
que alguns refranys poden arribar a ser molt verinosos. Per exemple, tots
aquells que fan una crida a la inacció: “Val més boig conegut que savi per
conèixer” és un consell nefast –tal vegada letal– per a una dona maltractada. Al
programa no hi van parlar d’un altre que fins fa poc jo pensava encertat, però
que ara m’adono que pertany a la categoria dels perillosos: “Roda el món i
torna al Born”. És a dir, no t’escapis de la cleda, sigues manyac i mesell. O
vés-te’n una estona, si vols, que ja t’adonaràs que el món és una amenaça i
enlloc no s’està com a casa. “My home is my castle”, que repetia un jueu a la
novel·la Los hermanos Oppermann, fins que els nazis el van venir a
buscar a la porta.
Torno a evocar la figura del noi al
cadafal lateral, tocant a la Maratopenya. De jove, no el xollaven i portava
grenyes. Diuen que fumava tabac amb 14 anys. Era un cas perdut. Un repetidor.
Un inútil. I allà el teníem el dia 20 desgranant els acords d’una cançó que diu
així: “Vine / com ets / com eres / com vull que siguis / com un amic / com un
amic”. Nirvana! Oh, yeah!
