Fa unes setmanes vaig
veure amb estupefacció que al Facebook s’havia creat un grup en què es parlava
de la dificultat d’utilitzar els nous contenidors soterrats. La veritat és que
la primera vegada que els vaig fer servir em van sorgir diverses preguntes. La
primera d’elles era si havia d’estirar o d’empènyer. I un cop decidit a fer una
d’aquestes operacions, encara hi havia una pregunta decisiva: d’on s’estirava o
on s’empenyia. Com que la primera determinació estava al 50%, i aviat em vaig
adonar que no s’estiraven amunt, al cap de mig minut ja havia arribar al cap
del carrer: calia estirar de la porteta.
Dic això de
l’estupefacció per la creació del grup virtual perquè hi ha fins i tot qui diu
que la boca del contenidor és petita. Però gran i petit són conceptes relatius.
La boca del contenidor és petita si s’hi volen abocar bosses industrials, però
per a bosses domèstiques hi ha prou obertura, si no es pateix síndrome de
Diògenes i de sobte qui pateix el trastorn decideix fer dissabte. Si més no,
servidor no ha tingut cap problema amb la mida d’ençà que hi ha els nous recipients
per a deixalles.
Hi havia gent del
grup de Facebook que, en paral·lel, es queixava que havia mirat de fer servir
els contenidors i que havia trobat que eren tancats. Ah. I a hores d’ara? Ja
són tots operatius. Conclusió: encara eren tancats perquè no els havien obert.
Tot plegat em sona un pèl a queixa prematura. És com si l’endemà de la
implantació de l’euro afirmes que la nova moneda és un caos o si la primera
vegada que agafes una autopista a l’estranger et sembla que està mal
senyalitzada. Acostumar-se a la novetat demana un cert temps, però sovint els
nous invents faciliten la vida enormement. Una psicòloga, companya en una feina
prèvia, davant el dubte de si havia de comprar-me rentaplats o no, va
aconsellar-me taxativament: “No saps la quantitat de matrimonis que ha salvat
aquest invent”. I no ho sé del cert, però tal vegada li dec a aquell consell no
haver canviat de moment l’estat civil.
Una altra de les
objeccions a la col·locació de contenidors soterrats, de caire més polític, ha
estat per què s’havia d’emprendre aquesta acció. És curiós, perquè a
Esparreguera, quan governava l’Entesa pel Progrés Municipal (partit de la
coalició ICV), els van soterrar. I a Sant Andreu de la Barca, on governarà in
aeternum el PSC, també els han amagat sota terra. Però si hom s’informa a
través de Veus, el butlletí del PSC, resulta que Convergència i Unió el
que fa és enterrar els diners. Sembla que, en el fons, el que hi ha és una
confusió semàntica interessada entre soterrar i enterrar.
Enterrar era el que feia Pinotxo amb unes monedes, confiat que es reproduirien;
soterrar és colgar sota terra quelcom que a l’aire lliure fa nosa. Tal vegada
el PSC local insinua que mantenir a la vista els contenidors és un progrés. Si
és així, la propera legislatura poden incloure al seu programa que les
clavegueres, els cables de la llum i de telèfon, els tubs del gas i de l’aigua
vagin a l’aire lliure, ja que promoure que estiguin soterrats (o enterrats?) és
malbaratar els diners dels martorellencs i les martorellenques.
Després d’aquestes
diguem-ne reflexions, és obvi que qui signa aquestes ratlles està obligat a
pensar de si mateix que és un ésser dotat de qualitats extraordinàries. Sap que
no es troba sol, que també hi ha superdotats al seu voltant que han sabut obrir
el contenidor sense recórrer a ningú, han estat capaços d’introduir-hi la bossa
d’escombraries i han entès que soterrar no és el mateix que enterrar. Veus, Veus?
Ho haveu vist?
