En aquells dies, el mestre González es dirigí de
colònies a la vila de Solsona, al cor de Catalunya, tot acompanyant canalla de
secundària. Succeí que al poble havien muntat un mercat ambulant i el mestre
s’adreçà a una de les parades de roba regentada per persones d’ètnia gitana.
Disposades sobre el taulell, hi veié tot de samarretes esportives de colors
llampants. Finalment, es fixà en dues, les prengué a les mans i les mirà
alternativament.
A la mà esquerra tenia la samarreta de la selecció
espanyola. Era de màniga llarga, de roba gruixuda, amb un brodat de Miró a
l’alçada del cor. Era d’un blau marí molt elegant. A la mà dreta, contemplà la
segona samarreta. Era de màniga curta, de teixit sintètic d’aquell que put
fàcilment amb la suor i un adhesiu de l’escut d’aquells que es clivellen amb
els rentats. A sobre, la samarreta era grisa, una segona equipació.
El seu cor dubtava i preguntà el preu de les
samarretes. El gitano de la parada respongué: "Senyor, totes valen 20
euros". I el professor González, car estimava amb un desesperat dolor la
seva trista, pobra, dissortada pàtria, decidí que es quedaria amb la samarreta
grisa, la de l’escut que un dia o altre començaria a malmetre’s. Decidí que es
quedaria la samarreta que li costava més cèntims per metre quadrat, perquè era
de màniga curta.
Aquell mateix dia, davant dels alumnes, agafà la
samarreta de l’equip que tant li feia patir i se la posà. "Benvolguts
deixebles", digué a la munió d’adolescents que se’l miraven com a un boig,
"en veritat us dic que aquests són temps foscos per al barcelonisme. Però
us puc ben assegurar que aviat arribarà el Messies. I ell us batejarà amb foc,
perquè vindran el 2-6, el Barça de les 6 Copes i la final del Bernabeu".
És paraula d’Andreu.
